Per la República catalana
16 d'octubre 2017
Article d’opinió de Lluís Perarnau, regidor de la Crida per Sabadell
Hi ha hagut pocs espais de debat que traspassessin la línia divisòria de partidaris i contraris al dret a decidir. Durant els dies de campanya pel referèndum vaig poder participar en un. Va ser a la seu de l’Agrupació Andalusa de San Sebastián de los Ballesteros, a qui vaig agrair aquesta possibilitat d’escoltar i parlar. Generalment, ens hem adreçat a auditoris que no calia convèncer. Tot i així, des de la part dels que hem defensat el referèndum, s'ha intentat que els partidaris del No defensessin les seves raons. Però PP, Cs i PSC van optar per negar tota legitimitat al referèndum i han volgut crear un ambient de crispació en presentar-lo com un desafiament il·legal. Iceta esgargamellant-se al crit de “¡No vayáis! ¡Que no os engañen!” és prou gràfic. Per sort, la població ha demostrat ser molt més madura que molts polítics. Que el dia 3 hi hagués qui es manifestava contra la ràtzia policial de l’1-O amb una bandera espanyola i que fos aplaudit pels altres manifestants, ho diu tot.
Hi ha un discurs, que fan servir representants de Cs, PP, i també sovint del PSC, segons el qual, tota acció que es faci per defensar el referèndum, la República catalana o la independència, s'interpreta com una “actitud de crispació”, una acció encaminada a “separar els catalans, crear esquerdes entre famílies, discussions entre amics...” En conseqüència, segons el seu criteri, el que hauríem de fer és renunciar a les nostres idees o, si més no, renunciar a defensar-les, en ares de la “convivència” i la “cohesió social”. Aquest discurs fals, a més, va acompanyat d'una amenaça poc velada. Ens venen a dir que si canvia el marc legal i constitucional, si es fa efectiva la independència, no reconeixeran els canvis i faran tot el possible per alterar la pau social i la convivència pacífica. Així, la “fractura social” de què tan sovint parlen, ells mateixos s’encarregaran de fer-la realitat. Serà la profecia auto-complerta.
L’únic regidor del PP a Sabadell ha publicat un article que du per títol “Dies tristos a Sabadell”. En ell vessa autèntiques llàgrimes de cocodril per amagar la responsabilitat del seu partit en les escenes de violència policial i en l'onada repressiva que estan preparant. El que em sorprèn més és que des d'una determinada esquerra també es parli de tristesa, d'amarga impotència, de desolació (Catalunya al borde del abismo). L’article publicat a El Viejo Topo ve a dir que la mobilització independentista està revifant el nacionalisme espanyol i que la reacció de l'Estat a la DUI serà una dura repressió. Què hem de fer, doncs? Desistir? Plegar-nos a les amenaces de la reacció? L’autor de l’article no ens diu què hem de fer. Només ens adverteix de la seva por: que “tensions i greuges llargament continguts esclatin de forma violenta”. Vaja, un altre cop el discurs de la por, com en els anys de l’anomenada Transició, quan el soroll de sabres i la violència feixista es va fer servir perquè s’acceptés per part de la població un pacte polític que deixava incòlumes les estructures d’estat heretades del franquisme.
Una de les virtuts del moviment sobiranista i per la República catalana és que ha anat bandejant els postulats d'un cert nacionalisme que considera el seu poble superior als altres. Però és innegable que en un moviment tan ampli i transversal hi ha diferents visions. Que alguns, des de l’esquerra, s’aferrin a determinades expressions per fer-les passar com a representatives del conjunt és un frau. L'esquerra independentista ha acreditat llargament que la seva posició és la de l'internacionalisme, la de la lluita contra tot tipus d’opressió. S’ha obert a sectors anticapitalistes i del municipalisme alternatiu que no procedíem d’una trajectòria independentista. Però alguns, des d’una determinada esquerra, necessiten repetir-se determinats clixés per continuar negant el potencial revolucionari de la crisi oberta a Catalunya. Es tracta de recuperar sobiranies, de recuperar el poder de decisió des de baix, des dels barris, des dels municipis, des de les classes populars, enfront d'unes estructures de poder cada cop més allunyades i oposades a la voluntat de la majoria.
La irrupció de la República catalana és una valuosa palanca de canvi, el factor clau per trencar el cadenat del règim del 78 a tot l’Estat. La Catalunya Lliure, Feminista i Socialista serà la principal aliada de qualsevol procés de transformació social a l’Estat espanyol, al sud d’Europa i a l’altra riba de la Mediterrània.