L’autodeterminació és una revolució política

Article d'opinió de Lluís Perarnau, membre de la Crida per Sabadell i regidor de Seguretat de l’Ajuntament de Sabadell

Més de mig any de presó provisional, més de 6 mesos de presos i preses polítiques. Repressió de l’Estat, aplicació del 155 i intervenció de la Generalitat, gent a l’exili –sí, altre cop, com amb el cas del Xavier Vinader fa 37 anys... Aquesta repressió és un agre recordatori de l’extraordinària desigualtat del combat. Mentre el govern de M. Rajoy ha disposat d’un aparell d’estat judicial-policial amb plena capacitat coercitiva, del costat de Catalunya fantasiejàvem amb unes estructures d’estat inexistents. L’únic que tenim és un aparell administratiu sense capacitat per defensar l’autogovern. La repressió desfermada pel bloc del 155 –PP, Cs i PSC-PSOE– ens ve a recordar, dia a dia, que l’Estat són ells, que l’Estat és a les seves mans, que l’Estat pot actuar i actua trepitjant, impunement, drets democràtics com la llibertat d’expressió, que pot actuar i actua contra representants polítics electes i contra líders culturals  i socials, mantenint-los empresonats sense judici. El bloc del 155 ens ve a dir: som nosaltres qui tenim la paella pel mànec, qui controla els ressorts del poder, som l’Estat reconegut internacionalment i qui disposa de la raó d’estat per establir les regles del joc al seu favor. El bloc del 155 no se n’amaga. Al contrari, exhibeix la raó de la força, la força de l’Estat. En aquest combat desigual, si la balança s’inclina d’un costat, temporalment, és perquè uns disposen dels ressorts del poder, amb tota la seva capacitat coercitiva. Malauradament, el relleu del govern Rajoy pel de Pedro Sánchez no canvia en res el guió. La via de la repressió continuarà i el règim del 78 aprofundirà en la seva crisi.

Catalunya avui és el principal desafiament al règim caduc i reaccionari del 78. Si abans de l’1 d’octubre ja partíem d’una majoria social clara a favor d’un referèndum, a favor de resoldre democràticament l’anhel d’autodeterminació de Catalunya, a partir de l’1-O, amb l’actuació de l’Estat, s’ha refermat la convicció, àmplia, majoritària, que cal superar aquest marc que ens tenalla  i ens oprimeix com a poble. Amb la repressió, el bloc del 155 ens recorda, dia a dia, que l’Estat és un poder que el tenim a la contra, un poder que mai no és neutral i molt menys al servei de la voluntat popular. Per si ens faltaven motius per creure-ho, tenim les 46 lleis tombades pel TC, entre les quals la llei d’emergència habitacional, la llei contra la pobresa energètica i les lleis d’impostos als bancs, a les nuclears i als habitatges buits.

Catalunya torna a ser objecte de la solidaritat per part de col·lectius i corrents polítics d’esquerres d’arreu del món, davant la indiferència i el silenci dels governs i dels Estats. Des de l’esquerra alternativa a grups anarquistes i activistes dels moviments socials, l’interès i l’aproximació als esdeveniments polítics i socials de Catalunya són rellevants. Catalunya representa avui la lluita per la sobirania, la mobilització d’un poble que vol capgirar les relacions d’autoritat i superar un marc que s’ha revelat profundament antidemocràtic.

És el moment d’estendre al màxim aquests llaços de solidaritat. Ja sigui des del País Valencià, des de les Illes o des de Múrcia, passant pel País Basc, Madrid o Andalusia, és molt important que anem sumant suports en aquest combat per la ruptura democràtica. No hem de parar d’explicar, arreu, que la repressió que avui l’Estat exerceix contra Catalunya és una amenaça per a qui vulgui lluitar per un veritable marc de llibertats i drets democràtics. Avui l’exercici del dret d’autodeterminació a Catalunya comporta la crisi inevitable del règim del 78 i una revolució política que ha de transformar el marc institucional i polític de l’Estat espanyol.

Hem de continuar amb la mobilització popular, l’extraordinària mobilització popular que és la clau de volta i l’origen de tot. La que l’1 d’octubre va mantenir les escoles obertes, la de les vagues generals del 3-O i el 8-N. Els canvis només vindran de la lluita, de la mobilització. Omplim els carrers de lluita, omplim els carrers de desafiament democràtic al règim repressor i caduc del 78.