Independència, per normalitat i per necessitat

Josep Abad - Crida per Sabadell

El constitucionalisme espanyol és hereu directe de la situació jurídica i política que es va generar els anys 1707-1716, amb l’ocupació a sang i foc de l'antiga corona catalanoaragonesa i l'anorreament de la seva sobirania. Tal com dictaven els Decrets de Nova Planta, "las leyes y costumbres de Castilla" passaven a fer-se efectives a tota "Espanya"; és a dir, a la pràctica Espanya es convertia en la superestructura del projecte imperialista castellà.

No és arqueologia històrica. El naixement d’Espanya amb la força de les armes d’un regne de valors fortament absolutistes, oligàrquics i militars ho marca i impregna tot. Cal no oblidar que la Castella més “popular” i antiabsolutista va caure amb la derrota dels Comuneros a principis del segle XVI. Així, els Països Catalans tenim drets històrics per avalar i justificar el dret a l'autodeterminació i la independència.

Tenim arguments lingüístics i culturals: en aquest important àmbit ens trobem davant una seriosa minorització i substitució lingüística del català que té uns efectes negatius sobre els drets lingüístics, que no són garantits (de l’atenció en català als hospitals i CAPS a demanar un trist tallat a un bar). Com s’exposa a l’InformeCat de 2025, “l’ordenament jurídic espanyol crea un terreny de joc inclinat que afavoreix el castellà i converteix el català en un idioma redundant, fins i tot allà on és la llengua pròpia i tradicionalment parlada.” Només el 2024 les institucions espanyoles i europees van aprovar dues-centes divuit normes que discriminaven el català! Amb l’afegit que les institucions autonòmiques sovint no garanteixen ni apliquen de manera plena aquelles normes que protegeixen el català; per mostra, el Pacte Nacional per la Llengua, que no és cap revulsiu sinó paper mullat.

Calen lleis ambicioses i fer-les complir; polítiques globals, no d’una o dues conselleries o regidories; cal tenir molt present la importància del model productiu pel qual opta un país i els seus efectes demolingüístics; i cal, també, autoestima col·lectiva i fidelitat lingüística. En definitiva, fer del català una llengua útil i necessària.

També tenim importants arguments econòmics i socials. Els Països Catalans patim un model econòmic colonialista secular, dirigit i planificat per una oligarquia espanyola fortament extractiva, especuladora i depredadora compulsiva de mà d’obra barata i de recursos econòmics. Fruit d’aquesta en són l’espoli fiscal estructural, el dèficit crònic d’inversió en infraestructures bàsiques per a l’economia (Renfe, Corredor mediterrani...), la macrocefàlia del sector serveis i turisme (amb la complicitat d’elits polítiques i empresarials locals), així com una deslocalització, incentivada o fins “recomanada” per l’Estat, de les seus de grans corporacions empresarials i financeres cap a la metròpoli.

El resultat en són uns salaris estancats, un mercat laboral precaritzat i greus dificultats per accedir a l’habitatge; així com uns Països Catalans desconnectats i afeblits econòmicament. Un model econòmic que empobreix el gruix de la població, dilueix el català amb una població flotant i sense oportunitats d’arrelament i ens condemna com a nació.

Si volem justícia social, salvar la llengua i assegurar-nos un futur nacional, cal, com sempre, unir alliberament personal, nacional i social i, més que mai, incorporar els nouvinguts al projecte nacional català -amb el català com a element cohesionador.

No es tracta de fer un memorial de greuges. Lluny de nosaltres el funest victimisme regionalista! Es tracta d’analitzar el context estructural per veure que per als Països Catalans, és a dir, per a tots els catalans i catalanes, dins el Regne d’Espanya no hi ha solució ni futur nacional, lingüístic, cultural, social ni econòmic. Ni tan sols democràtic. Només una república catalana profundament democràtica i social garantirà aquests drets. Garantirà un present i un futur en què no lligarem els gossos amb llonganisses, però ens governarem nosaltres mateixos posant al centre els nostres interessos nacionals, socials i econòmics.

Però, sobretot, sobretot, la independència, la República catalana, és una qüestió de voluntat col·lectiva i de dignitat. Voluntat demostrada a bastament l’1 d’Octubre, i que va ser rebentada a cops de porra amb el beneplàcit reial i rematada pel cop d’estat político-judicial del 155 promogut pel PP i amb el suport incondicional del PSOE i el PSC.