El Vallès serà metropolità o no serà

Article d'opinió d'Adam Bonnín, assessor de l'Àrea de Territori i Sostenibilitat de l'Ajuntament i membre de la Crida per Sabadell

El desenvolupament fragmentari i invasiu de les ciutats al Vallès, actualment, li anul·len cada dia que passa el propi potencial latent, deixant pas a la ciutat sense confins. Un altre dels mals de les ciutats del Vallès és que tendeixen a viure soles, assentant estructures de caràcter localista que acostumen a configurar la geografia de les desigualtats com a qualsevol altra de les ciutats grans i mitjanes d’arreu del món.

Tanmateix, avui la societat xarxa és un fet urbà, i alhora, per bé o per mal la ciutat s’esdevé com una relació dialèctica de processos físics (transformació de places, carrers i artefactes arquitectònics de tot tipus) i socials (la relació entre les persones que s’esdevé en les ciutats), on l’espai urbà tendeix a connectar-se en un mosaic de peces que es relacionen dialèctica i ambientalment.

El Vallès es troba en un estadi de desenvolupament geogràfic desigual d’escala intermitja d’un fort caràcter urbà que ho empelta tot, trama urbana i espais ‘naturals’. Conjuntura la qual gràcies a una òptima ordenació i organització territorial podria assegurar-se entre altres aspectes una mobilitat urbana sostenible entre municipis a través del transport públic col·lectiu (especialment el ferroviari), polítiques públiques comunes d’aigua i residus, una política agrària compartida, productiva i de proximitat, així com també la coordinació dels espais estratègics de producció com els polígons d’activitat econòmica i els espais de coneixement com les universitats i els centres de recerca.

Aquesta escala intermitja pot donar lloc a organitzacions polinuclears com l’anomenada Àrea Vallès, o Àrea Metropolitana del Vallès. L’Àrea Vallès és un espai de potencial desenvolupament agrícola, industrial, logístic i de comunicació, la qual agrupa les qualitats de la necessària escala local, de polítiques urbanes de proximitat i qualitat arquitectònica, amb l’escala global, de la transferibilitat i espai compartits per a la innovació i els espais de coneixement, a més de la hiperconnectivitat dels sistemes i espais de producció nacional i internacional.

La concentració desconcentrada industrial i del coneixement al Vallès, i la manca de connectivitat i accessibilitat de molts d’aquests espais estratègics són, certament, el resultat d’una mala o inexistent planificació territorial. Però, sobretot, d’una manca de visió de conjunt. Una visió que posi damunt la taula el fet que el Vallès és un territori que acumula entre altres singularitats, un dels eixos productius més importants d’Europa, algunes de les millors universitats del món, o que tenim una demografia que supera moltes de les comunitats autònomes de l’estat.

Amb tot, vull dir, que evitar la decadència d’una ciutat de ciutats com el Vallès és directament proporcional a la capacitat de no aïllar-se, gràcies en bona mesura, a l’efecte multiplicador de l’interacció de les seves peces urbanes a diverses escales. Per tant, la porta al món de ciutats com Sabadell, Terrassa, Cerdanyola o Rubí passen pel Vallès, és a dir, són ciutats que necessiten deixar de viure soles per convertir-se en nodes d’un espai social ben connectat a escala local, territorial i global.