Catalunya, el Sàhara i un referèndum que és clau de volta

Article d'opinió de Lluís Perarnau, membre de la Crida per Sabadell

Explica el periodista Ali Lmrabet en una entrevista els tres temes tabú al Marroc: la monarquia, el Sàhara i la religió. La monarquia s’ha implicat tant en l’ocupació del Sàhara que ha lligat la seva sort a aquesta qüestió. Convertint-la en causa sagrada, el règim ha trobat un recurs per mantenir a tothom a ratlla i impedir canvis democràtics profunds. Sota el discurs unànime en l’àmbit públic de la “marroquinitat” del Sàhara el que hi ha és un estat policial que durant 40 anys ha perseguit qualsevol dissidència en aquest punt. La revolució democràtica al Marroc està inseparablement unida, així, a la qüestió de la monarquia i al referèndum al Sàhara.

A la mateixa entrevista, Lmrabet explica que, “avui, l’Estat pot acceptar que un sahrauí digui que el Sàhara no és marroquí, però no pot acceptar que un marroquí digui el mateix”. Inevitable fer el paral·lelisme. Em fa l’efecte que, al regne de Felip VI, l’Estat es va fent a la idea dels catalans independentistes com anys enrere ho va haver de fer amb els bascos. De fet, amb l’estratègia de persecució judicial (més de 400 causes obertes a municipis catalans contra regidors i batlles) estan admetent la dimensió social de la cosa. I el que al govern del PP-PSOE i a l’aparell de l’estat els omple també d’alarma extraordinària, perquè trenca completament amb el consens oficial de la indissolubilitat de la unitat de la nació espanyola, és que des de l’àmbit estatal hi hagi forces polítiques d’esquerres que acceptin i comencin a defensar obertament el dret d’autodeterminació i el referèndum. Celebrem doncs tenir aquests aliats en la lluita per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya, Euskadi i Galícia.

En un ple municipal d’aquesta tardor, la intervenció del regidor de Ciutadans em va fer saltar com si m’haguessin pessigat. De fet, el regidor no va dir res que no sentim a diari. Primer va dir allò que els i les catalanes no podem decidir perquè la sobirania és del poble espanyol, que així ho diu la Constitució, etc. I tot seguit et claven que Catalunya no és un país oprimit. Ostres! Però no et deixen votar! La disquisició del regidor venia a reproduir el discurs aquell que diu que el dret d’autodeterminació dels pobles es refereix als processos de descolonització. D’acord, Catalunya comparat amb el Sàhara no és una colònia. Està clar. Però el tracte del govern central i l’aparell de l’estat no és gaire diferent en molts aspectes del tracte que dispensava la metròpoli a les colònies (pensem tan sols en la falta d’inversió a Rodalies). I si retrocedim als 40 anys de la dictadura franquista, l’evidència encara és molt més flagrant. Catalunya, com Euskadi, van tornar a ser espanyoles “por derecho de conquista” amb l’entrada de les tropes franquistes. I pel que sembla, ni la dreta ni bona part de l’aparell estatal s’han desprès d’aquesta mentalitat.

Però tornant al Sàhara, aquest és un dels coneguts com a conflictes invisibles. 40 anys després de la retirada de l’estat espanyol, els diferents intents de buscar una solució respectant els principis del dret internacional, és a dir, a través de la realització d’un referèndum d’autodeterminació, s’han vist un cop rere l’altre sabotejats per la monarquia alauita, amb el suport de França com a principal aliat. La república francesa ha obstruït al consell de seguretat de l’ONU diferents intents d’impulsar la celebració del referèndum al territori del Sàhara ocupat. En els últims anys, a més a més, el règim marroquí ha impulsat una certa regionalització, que no amaga altra cosa que l’intent de consolidar i legitimar a nivell internacional l’ocupació del Sàhara evitant la celebració del referèndum. Des de Catalunya, ni interessos comercials ni diplomàtics haurien de passar per sobre del que és una qüestió elemental i de principis. Cal denunciar el paper de suport de la República francesa a l’ocupació marroquina. Cal que donem veu i visibilitat al poble sahrauí perquè els seus drets siguin respectats. La millor manera de defensar el dret d’autodeterminació a Catalunya i a Euskadi és defensar-lo també en el cas del poble sahrauí.