Bustos, un trist final per a un alcalde
25 de setembre 2014
Isidre Soler Clarena, membre de l'Entesa per Sabadell
El maig de 1999 Manuel Bustos va aconseguir un considerable nombre de vots després d’una campanya electoral basada en grans promeses, entre elles les d’obrir una nova etapa a la política municipal. Gràcies al suport de CiU i ERC va obtenir la vara d’alcalde i uns mesos més tard ICV també li va fer confiança.
Manuel Bustos va construir, de la mà del seu mentor, l’ombrívol Josep Mª Sala, un personatge incert. D’origen humil, però tocat per l’ostentació i el poder, va suplir amb aparences de nou ric el fet de no pertànyer a l’elit econòmica i social sabadellenca ni als ambients intel·lectuals de la ciutat. Complex i desconfiat, i alhora atrevit i ambiciós, va fer carrera a base de fatxenderia, populisme i polítiques clientelars, movent-se bé en un espai polític on la manca d’ètica i de límits era moneda corrent. Va heretar el mandat d’un alcalde honest. Va trobar un Ajuntament sanejat i una ciutat programada i cohesionada i amb els principals projectes finançats i en marxa: Parc Catalunya, Àrea de vianants del centre, Mercat Central, Biblioteca Vapor Badia, Teatre Principal, l’arranjament del Riu Ripoll, etc. que li van permetre molts titulars i tallar moltes cintes.
La bonança econòmica, la desactivació de la major part de l’oposició, la influència sobre els mitjans de comunicació, combinat amb una política de subvencions i favors, van permetre dissimular durant anys la manca d’idees, de propostes de nivell, no tenir projecte de ciutat i el fet de dirigir una nefasta gestió política i pressupostària de conseqüències previsibles. El seu tarannà prepotent, l’obstinació per evitar tota crítica i la nul·la voluntat de diàleg van quedar cada dia més en evidència. Les aparences però no van poder tapar la seva indiferència vers el rodal amb un ZOO a Colobrers com a colofó, la persecució dels joves crítics en el cas Bemba, l’intent de dilapidar bens públics com la Caserna de la Guàrdia Civil, l’escarni pel Museu tèxtil,... I la seva manca de propostes les va voler amagar amb enganys imperdonables: Ciutat de la música, Complex museístic, soterrament dels FGC fins Can Feu, tecnologia punta i 10.000 llocs de treball a Sant Pau de Riu-sec, Castell de Can Feu per la ciutat, etc.
Manuel Bustos aspirava passar a la història local a base de projectes faraònics finançats amb diner públic: Fira Sabadell, Pista Coberta, o el recent inaugurat Centre Cívic de Torre-romeu, alguns dels quals, a més de dubtosa utilitat, generen, any rere any, un rellevant dèficit al pressupost municipal.
Ara, atrapat en la teranyina del cas Mercuri serà la justícia i el pas del temps qui acabarà determinant el què Manuel Bustos haurà significat per Sabadell, qui farà el balanç d’aquelles promeses i la seva obra. Si serà recordat com un alcalde o com una persona que s’ha servit de la ciutat i del seu càrrec, fins a devaluar-la i deixar-la endeutada amb més de 100 milions d’euros.
El passat 2 de setembre es va formalitzar la seva renuncia com a càrrec electe. 21 mesos després de saber-se que es trobava a l’epicentre de la trama de corrupció del cas Mercuri i 18 mesos després de deixar l’alcaldia empès per la pressió política, judicial i social. Un temps però, que li ha permès seguir cobrant 100.000 euros anuals, entre l’Ajuntament i la Diputació, tot i estar imputat per varis delictes contra l’administració pública.
Bustos ha plegat fidel a la seva personalitat, al seu estil. De forma arrogant i acusant, mantenint que la seva implicació en la trama de presumpta corrupció és una conxorxa. Amb victimisme. Dient que plegava perquè era objecte d’una persecució política i que ell i la seva família tenen un límit. Amb farsanteria. Proclamant la seva innocència mentre li van caient acusacions i imputacions per diferents delictes.
El que va fer 13 anys d’alcalde, que es vanagloriava de treure pit i donar la cara, ha plegat mesquinament, sense assistir al seu darrer ple municipal i acomiadar-se. Sense cap respecte per a la ciutat i els ciutadans i ciutadanes que li van fer confiança.
Un trist final per a un alcalde.