Un pla de xoc social i lluita per una societat més igualitària

Article d’opinió de Lluís Perarnau, ex-regidor de la Crida per Sabadell

 

L’impacte en l’economia del Covid-19 es preveu sever. Segons previsions del Banc d’Espanya, l’atur pot arribar a enfilar-se al 21,7% sense comptar els ERTOs. Una crisi encara pitjor a la del 2008. Aleshores, el president francès, N. Sarkozy, va assenyalar «el capitalisme financer» per haver imposat la seva lògica perversa a tota l’economia. Ara, Emmanuel Macron «posa en qüestió el model de desenvolupament en què el món està ficat des de fa dècades». Discursos grandiloqüents, retòrica amb la qual es vol amagar la realitat de les polítiques dutes a terme. Tant el 2008 amb el rescat a la banca, com ara amb els ajuts i subvencions a les grans empreses i les facilitats extremes per als ERTOs, ens trobem davant d’una transferència massiva de diner públic al sector privat. Una cosa semblant passa amb les línies de crèdit a PIMEs i autònoms, que han de passar per les finestretes dels bancs, els autèntics beneficiaris de la mesura. Aquell rescat de la banca va representar un increment notable de l’endeutament públic i va donar pas a un reguitzell de retallades en el sector públic per «ajustar» els comptes. Ara, mesures que es presenten com a part d’un pla de xoc social en realitat beneficien grans grups empresarials i financers, a qui no se’ls hi posa certes condicions. Condicions mínimes com les que ha fixat el govern de Dinamarca, que ha exclòs dels ajuts públics les empreses que paguen dividends, les que compren les seves pròpies accions o estan registrades en paradisos fiscals.

Les grans empreses, la patronal, els poders econòmics dominants, s’estan movent ràpid en defensa dels seus interessos, com s’ha pogut comprovar de manera ben clara amb la represa de l’activitat econòmica no essencial decretada pel govern Sánchez des del passat 13 d’abril. Quan els dirigents d’UGT i CCOO surten pels mitjans afirmant que estan fent «pressió» sobre el govern a favor de mesures socials, no podem més que preguntar-nos quin tipus de «pressió» és aquesta, que no es veu ni se sent. Perquè en públic no han alçat ni la veu, han signat a ulls clucs totes les mesures que el govern els ha posat al davant i van facilitar en safata a les grans companyies el traspàs dels costos salarials a l’Estat amb els ERTOs. Quan parlen de reproduir els Pactes de la Moncloa, en realitat pretenen rescatar un pacte que va servir per apuntalar un model econòmic, la clau de volta del qual era la moderació salarial. Per descomptat, per a nosaltres, no és aquest el camí que cal emprendre

La classe treballadora i les classes populars necessitem bastir un front ampli en defensa d’un pla de xoc com el que presenta la CUP: Mesures urgents de redistribució de la riquesa i garantia de drets. Un pla de xoc dins d’un programa socialista que hauria de contemplar, entre d’altres, els següents 3 punts.

Primer. Ens diuen: «No hi ha recursos suficients» (per a la renda bàsica, per a un increment de la despesa en polítiques de salut i d’educació, etc.). O bé, com fa el Banc d’Espanya, ens alerten que l’increment de despesa pot situar el dèficit entre el 7% i l’11%.

Però es poden prendre mesures per incrementar la recaptació i no generar un major endeutament. Durant prop de mig segle, del 1932 al 1980, el tipus impositiu que gravava les rendes més elevades va arribar de mitjana al 81% als Estats Units i al 89% al Regne Unit (les dades apareixen a Piketty, Capital i ideologia). A l’Estat espanyol, partim del 45% en què es troba actualment el tipus marginal màxim de l’IRPF. Hi ha força recorregut encara per arribar a aquells màxims. A més a més, si es prenguessin mesures dràstiques per reduir el frau fiscal existent, que s’estima entre 6 i 9% del PIB (de 75.000 a 112.000 milions d’euros) és difícil sostenir realment que no hi ha marge per a una política fiscal socialment justa i altament progressiva, com la que requereix la situació d’emergència actual.

Segon. Ara que ja tenim clar que allí on regeix la llei del màxim benefici, l’autoregulació és una quimera, avancem cap a un sector públic al servei del conjunt de la població. Energia, subministraments, aigua, laboratoris farmacèutics, sectors estratègics per a la salut i el benestar general, en mans d’empreses públiques sota control democràtic de les treballadores.

Tercer. Renda bàsica universal perquè ningú es quedi sense mitjans per viure. Protecció dels drets laborals. Salari mínim de 1.200 € mensuals. Jornada de 35 h setmanals per llei a tots els sectors com a mitjà per repartir el treball. Es tracta d’evitar que la classe treballadora torni a pagar els plats trencats de la crisi.

Que s’avanci més o menys en aquest programa dependrà de la capacitat de mobilització de la classe treballadora i les classes populars, de la capacitat d’estendre la lluita i l’organització, de la fermesa en defensar els principis polítics i ideològics en què es fonamentaria un programa de redistribució més equitativa de la riquesa en la societat.

 

© 2015 CRIDA per Sabadell