El problema de les pensions, una invenció del capital

Article d’opinió de Sandra Alcaide, portaveu de la Crida per Sabadell i membre de la COS

A dia d’avui, més de la meitat dels pensionistes perceben una pensió inferior a 650€, però no ens quedem aquí, el 13% dels pensionistes no arriben als 350€ mensuals. Aquests valors ja són prou greus per si sols, però si a sobre els analitzem dins de l’entorn de crisi financera que patim la classe treballadora, ens n’adonem que aquestes mateixes persones són les que mantenen a les seves famílies des de ja fa anys, a causa de l’augment de l’atur generalitzat, la pèrdua del valor adquisitiu en general, el diferencial entre la mitjana dels sous actuals i les despeses de primera necessitat (com els subministres o l’alimentació) o el nombre elevadíssim de desnonaments diaris que es produeixen a tot l’Estat espanyol.

Des de fa dècades, estem veient com el sistema bancari juntament amb diferents agents representants de la ciutadania, han orquestrat un pla per evitar mantenir la força laboral quan ja no és activa, retallant les pensions i fomentant que la població contracti plans de pensions privats. Al 1985 amb l’aprovació de la Llei de Pensions, s’augmenta el període de càlcul de la base reguladora de dos a vuit anys, donant el tret de sortida al procés de privatització de les pensions, ja que quatre anys després s’aprova la Llei de Fons Privats de Pensions, legalitzant així l’alternativa al sistema públic de pensions. Mes tard, al 1995, en mig d’una crisi financera que serveix com excusa, va arribar la signatura del pacte de Toledo, un atac directe a les pensions públiques, ja que es passa d’un sistema de distribució del pressupost pur, per partides, a fer que les pensions depenguin d’allò cotitzat, convertint així aquesta partida pressupostària, en la única que s’ha d’autofinançar. Aquesta data suposa un abans i un després al sistema de pensions, ja que els fons privats comencen a disparar-se i des d’aleshores s’accelera el procés de privatització. Amb la reforma del 2011 que amplia l’edat de jubilació dels 65 als 67 i el període de cotització de 15 a 25 anys, per consegüent, s’aconsegueix que menys persones tinguin garantida la seva jubilació, i que qui la tingui, sigui amb un import molt menys elevat.

No ens enganyem, les pensions no tenen relació directa amb la crisi econòmica. Els poders polítics i econòmics (Patronal, CCOO, UGT, PSOE, PP, CIU) es van encarregar d’anar facilitant el camí al sector privat, assegurant que les pensions no es poguessin mantenir i fent-ne difusió d’aquesta idea, per anar estenent l’alarma social i així garantir l’augment dels fons privats. Tàctica a la qual s’hi ha afegit darrerament Ciudadanos legitimant els pressupostos generals de l’estat del PP i condemnant les pensions públiques.

La Maria, la veïna que des de fa deu anys cobra menys de 450 euros de pensió, i que des de fa cinc comparteix la seva casa amb la filla i el net, que no disposen d’ingressos, sap perfectament que la solució no passa per fomentar els fons privats de pensions, sinó per dignificar el treball (tant remunerat com no), que tant ella, com el seu marit i totes les persones de la seva edat han realitzat durant dècades. Treball que, no ho oblidem, ha servit per mantenir un sistema capital que no només no contribueix a mantenir els serveis públics, sinó que fomenta un deficitari repartiment del capital, agreujant la situació laboral d’aquests que han de cotitzar per mantenir les pensions públiques.

En Manuel, de 68 anys, va haver de prejubilar-se en plena crisi, assumint així un import menor de pensió, i tot i així sent que no es pot queixar per que la seva prestació de 950 euros està per sobre de la mitjana. El que mes li preocupa és haver de faltar, i que la seva dona, a qui no li pertany res, per no haver cotitzat (però com ja sabem sí treballat) lo suficient, es quedi amb una pensió de viudetat ridícula, amb la que no podrà mantenir-se, i que les seves filles, que amb prou feines poden mantenir les seves famílies, se n’hagin de fer càrrec.

No podem permetre que les xifres ens enterboleixin la visió del que realment signifiquen. Més de la meitat dels pensionistes viuen en situació de vulnerabilitat energètica, mentre les grans multinacionals fomenten el fons privats. Quasi una quarta part dels pensionistes no disposen d’un habitatge digne, i de la resta, moltíssims l’han de compartir amb la família, a causa del gran numero de desnonaments orquestrat per la banca criminal, mentre que els sistemes de pensions privats gaudeixen d’importants desgravacions fiscals a la declaració de la renta.

Hem de ser conscients que la crisi de les pensions no és més que una idea construïda des de fa dècades, pels poders polítics i econòmics, i que la situació dels pensionistes és fàcilment reversible, és una qüestió de voluntat política. Ni PSOE, ni PP, ni ara Ciudadanos tenen cap voluntat de canviar-ho. amb voluntat i iniciativa.

I en analitzar les últimes dècades, no podem més que deixar clar que hem d’estar al costat dels pensionistes, al carrer, a les institucions i allà on es pugui exercir la pressió necessària per revertir aquestes situacions, perquè els problemes dels pensionistes d’avui, són els dels pensionistes de demà. Perquè dins d’aquesta societat injusta i explotadora, que les pensions esdevinguin un futur digne per les persones grans ens permet parlar, parcialment, de sistema de benestar. Perquè si no defensem el sector públic i la capacitat de gestió del mateix des de les institucions democràtiques ens veurem abocades a un empobriment massiu, que òbviament afecta a tota la societat.

Així doncs, no podem deixar de sortir massivament al carrer amb la nostra gent gran, una i mil vegades, a reivindicar els seus drets que, no ens enganyem, són els de tots.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn

© 2015 CRIDA per Sabadell