Veneçuela i el bloqueig econòmic dels EUA

Article d'opinió de Lluís Perarnau, membre de la Crida per Sabadell

L’informe lliurat a l’ONU sobre la situació social i política a Veneçuela per part de l’expresidenta xilena, Michelle Bachelet, ha estat criticat per ser una còpia del discurs dels líders de l’oposició. Per exemple,  l’autoproclamat president Guaidó parla de dictadura de la fam i de control social en referir-se als programes socials del govern i l’informe de Bachelet es refereix als programes socials com d’”ús discriminatori, per motius polítics, i com a instrument de control social”. La parcialitat de l’informe també s’evidencia en ignorar les víctimes de les protestes violentes encapçalades per l’oposició entre 2014 i 2017. Tot i que Bachelet es va entrevistar amb les víctimes de les agressions en les anomenades “guarimbas”, aquests fets no han estat recollits. Tampoc s’hi recull l’informe de Jeffrey Sachs sobre l’impacte de les sancions econòmiques USA en la salut (300.000 persones en perill per la falta d’accés a medicaments). Ni té en compte altres informes de l’ONU en què es destaca el paper de les sancions dels EUA i les mesures de Canadà i la UE com a causa de l’agreujament de l’escassedat de medicaments. Així, no és gens estrany que el nét del president Salvador Allende, Pablo Sepúlveda Allende, s’hagi referit a l’informe com a “molt parcial, deshonest, covard i perillós”.

De fet, l’informe en cap moment denuncia el bloqueig econòmic i financer contra Veneçuela, que forma part de la política de canvi de règim practicada pels Estats Units amb l’excusa de promoure la “democràcia”. Per comprendre mínimament el que està passant és imprescindible tenir en compte aquesta guerra econòmica que provoca un gran perjudici en la població i busca desestabilitzar completament el país. L’informe de l’economista J. Sachs, gens sospitós de simpatitzar amb el chavisme, és força revelador en aquest sentit. La campanya mediàtica per criminalitzar el govern veneçolà és tan aclaparadora que pràcticament no deixa espai per a l’anàlisi crític. Malauradament, l’informe de Bachelet abunda en la mateixa direcció de blanquejar les mesures de bloqueig econòmic.

I mirant cap a casa, no deixa de ser decebedor que experts i analistes no denunciïn clarament les sancions econòmiques com a càstig col·lectiu que afecta de manera destacada als sectors de la població més pobres i vulnerables. En comptes d’aquesta denúncia, ens trobem amb articles que parlen de Transició. D’alguna manera, en parlar de transició volen evocar les transicions dels règims dictatorials dels anys 80 (Xile, Argentina, Bolívia, Uruguai, Paraguai) cap a les democràcies incipients que les van succeir. Com si fossin equiparables les Juntes militars de Pinochet i de Videla amb el govern de Maduro. Per exemple, en un article del Cidob ens trobem amb una afirmació tan categòrica com: “L’única certesa és que el joc de la transició s’ha iniciat”.

Igualment decebedor és sentir els mateixos experts i analistes acusar el chavisme de portar el país a l’abisme econòmic. Sense voler defugir la crítica als errors i a les insuficiències de les polítiques desplegades pel govern veneçolà, no és pot passar per alt, com fan constantment els presumptes experts, la guerra econòmica que assola el país des del 2012. I aberrant és també que vulguin colar el suport de Trump a l’autoproclamat president Guaidó com el mitjà per “pilotar” una futura transició democràtica.  Per què és completament falsa aquesta hipòtesi, la d’una transició democràtica i pacífica pilotada per Guaidó?

Doncs perquè Guaidó representa l’opció colpista, la de la guerra econòmica, la que ha buscat fracturar l’exèrcit i ha empès per la intervenció militar USA. Darrere d’aquesta opció hi ha reflectida la realitat d’uns poders econòmics que no poden tolerar l’organització autònoma de les classes populars i que no tindran cap mirament a l’hora d’esclafar qualsevol resistència. L’experiència del Xile de la Unitat Popular i del cop militar de Pinochet ha d’estar ben present.  El que es pinta com a una futura transició democràtica no seria altra cosa que l’establiment d’un règim dictatorial ferotge.

Així, des de l’esquerra, no hi ha lloc per a falses equidistàncies o per a una indissimulada indiferència. De crítica i autocrítica, tota la que calgui. La revolució bolivariana n’ha donat mostres repetidament. Però amb ple coneixement del que hi ha en joc. Cal denunciar els intents de blanquejar les maniobres colpistes, la guerra econòmica contra el poble de Veneçuela, i cal combatre el relat de la “transició democràtica” que ens volen colar amb tanta insistència.