Un espai públic on sentir-se com a casa
20 febrer 2015
A càrrec del grup de treball de Sobirania de l’espai públic de la Crida per Sabadell.
La terra que trepitgem, la plana vallesana amb els seus turons i les seves serres, l’espai que habitem i que hem transformat intensament en camps, camins, pobles i ciutats, és un patrimoni comú, col·lectiu. Gestionar aquest territori, adaptar-lo a les necessitats de la societat és un dret i un deure col·lectiu.
La seva transformació, però, s’ha fet sovint sense tenir en compte el sentit comú i el benefici col·lectiu, ‘ s’han posat per davant els beneficis de la propietat privada i la lògica del mercat capitalista. L’espai és un recurs limitat, concret, no una mercaderia desubicada amb la qual jugar en un casino. La decisió última sobre el conjunt del territori, la definició dels seus usos, ha de restar sempre a les mans de tots. Ens cal redefinir, doncs, com el dissenyem i com el gestionem, tant en l’espai de propietat pública com en l’espai privat.
La ciutat no ha estat sempre així. Els usos de l’espai públic han variat al llarg del temps, monopolitzats cada vegada més per la circulació i l’aparcament dels vehicles motoritzats i pels usos privatius (terrasses, infraestructures de comunicació, publicitat,....). Cal revertir aquesta progressiva pèrdua del caràcter col·lectiu de l’espai que afecta negativament la qualitat i l’estil de vida dels ciutadans. Cal una reconquesta cívica dels espais perduts. Cal facilitar la seva ocupació espontània i ordenada i recuperar-ne el seu caràcter cultural, vital, fent-los interactuar amb els equipaments públics i amb una activitat econòmica endreçada. L’espai públic ha de ser un espai per al lleure, per al joc, per al gaudi, per l’esport, per la salut, per la socialització, per allò que és comú i ens proveeix de qualitat de vida. Un espai segur, menys agressiu, més amable.
El domini exagerat del vehicle privat és un clar exemple de la incorrecta concepció de l’espai públic. Els interessos econòmics lligats a l’actual model de mobilitat han passat per sobre del benestar de les persones, han exclòs nombrosos col·lectius, han generat un consum insostenible de recursos energètics i unes conseqüències ambientals i socials ja inqüestionables, han impedit alhora un ritme de vida més sa, més pausat. El cotxe ha transformat la nostra ciutat, ha incrementat les distàncies, ha allunyat l’antiga proximitat i ha trencat la barreja d’usos (residència, treball, lleure) que caracteritzava el fet urbà. Cal recuperar la proximitat, cal recuperar espais per l’activitat econòmica a l’interior de la ciutat.
És necessari poder viure a peu. És imprescindible pacificar la ciutat i donar el protagonisme als vianants, cal reordenar l’espai amb noves solucions de disseny urbà de baix pressupost i generar espais de qualitat a la bicicleta en les principals avingudes. Cal convertir el transport públic urbà en un mode de transport molt més competitiu, i electrificar la flota d’autobusos progressivament, dotant-los de més carrils bus, alhora que es completa la xarxa de ferrocarrils i es recuperen i dinamitzen els espais afectats. El cotxe ha de ser un mitjà de transport útil, però no pot envair cada racó. Cal completar la Ronda Nord fins a Castellar per poder recuperar les principals artèries de la ciutat, la Gran Via, la Ronda Ponent, la carretera de Terrassa i Barcelona, en nous espais amables, saludables, per a caminar i viure.
La ciutat ha de recuperar espais de naturalitat, ha de ser menys dura i impermeable. Avui podem reconvertir els solars buits en illes de natura i sociabilitat, i, perquè no, recuperar-ne la seva productivitat agrícola en el cas de Sant Pau de Riu Sec i Can Gambús. És l’hora de potenciar el Parc agrari i posar esforços per recuperar els boscos del rodal, d’integrar la ciutat amb els espais agraris, forestals i fluvials, i convertir els carrers que connecten amb el rodal en avingudes verdes que portin la natura a la ciutat. La ciutat ha de guanyar també en qualitat ambiental i esdevenir una ciutat saludable, cal reduir tot tipus de contaminació, especialment la que prové del trànsit que fa insalubre l’aire i és alhora la principal font de soroll.
El Paisatge és també un element de qualitat de vida i un element de memòria col·lectiva que hem de reivindicar. És necessari cuidar les façanes i fomentar la rehabilitació i evitar alhora la pèrdua del patrimoni. Cal endreçar l’espai públic, cuidar i ampliar la vegetació a la ciutat i limitar la publicitat, que l’ha envaït de forma exagerada.
Però, per sobre de tot, el gran repte per reconstruir la ciutat, és fer-ho, barri a barri, plaça a plaça, carrer a carrer. Fer-ho a partir de la gent, amb noves eines de participació que aconsegueixin que tothom tingui l’oportunitat d’aportar la seva experiència, el seu criteri i la seva proposta. Per això, calen també noves eines urbanístiques útils, que s’adaptin a les necessitats d’aquest moment. Abans que la modificació o la revisió del planejament urbanístic cal un Pla de ciutat, un pla que reestableixi les prioritats i redistribueixi els usos necessaris, de forma justa, però sense l’esclavitud de l’herència del passat.
Les persones han de tenir més capacitat de decidir i majors compromisos amb el seu entorn proper. Calen noves relacions de drets i deures. La ciutat que volem, la fan els petits detalls, les petites inversions, la col·laboració ciutadana i no les grans inversions que han vingut fins ara de l’especulació. Cal reconstruir la ciutat visible i la ciutat invisible a partir de l’exercici d’una sobirania que ens ha estat segrestada.