Un any pel govern de transformació: Diagnosi Sabadell 2000 – 2015, zona catastròfica

Article d’opinió d’Adam Bonnín, assessor de l’Àrea de Territori i Sostenibilitat de l’Ajuntament i membre de la Crida per Sabadell

El terme catàstrofe al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans es defineix de la següent manera: esdeveniment, generalment tràgic, que condueix al desenllaç d’una obra dramàtica; o bé com a daltabaix, esdeveniment calamitós, desastrós. Doncs bé, entrar a governar Sabadell després de l’era PSOE-Bustos no pot tenir millors definicions. I no només parlo dels casos Mercuri o Pokemon, -per dir-ne dos- ja que res és casualitat en política, doncs la política clàssica del poder pel poder engendra i perpetra la corrupció.

La gota malaya en polítiques públiques de 16 anys de govern socialista han deixat la ciutat absolutament masegada, adolorida i amb fortes conseqüències dels maltractaments. 16 anys de manca de planificació han estat una autèntica tortura per aquesta ciutat, atès que des del projecte Eix Macià no hi ha hagut projecte de ciutat, des de ja fa més de 20 anys... I una ciutat que no avança, que no determina noves dinàmiques, que no assenta nous espais d’encontre, i que no aposta per la bona arquitectura, tendeix gradualment a la decadència i l’obsolescència. Així ens trobàvem la ciutat de Sabadell 2015.

Sabadell i els seu estat de l’espai públic responen a una manca de planificació i manca de projecte de més de 16 anys. Però també de la deixadesa i manca de previsió absoluta del seu manteniment. Conèixer el drama des de dins, comprendre la desesperació de la ciutadania i configurar la diagnosi de l’estat de la qüestió, comporta inexorablement a plantejar-se dues sortides: declarar Sabadell zona catastròfica com a conseqüència del desastre i el daltabaix de l’obra dramàtica de 16 anys d’un govern pèssim en la gestió; o bé, assumir i denunciar, aquest primer punt i acte seguit decidir-se per planificar i assentar mètodes i projecte de ciutat.

Sabadell sortosament té nou govern des de fa més d’un any i lluny de llepar-se les ferides s’ha posat a treballar: planificant o millorant la recaptació, sancionant als pisos buits o fent tributar a grans empreses com a tals, etcètera... l’espai d’un article és massa breu per exposar el què estem fent amb tot plegat, o siga que em dedicaré a fer una pinzellada en temes clau d’Urbanisme i Espai Públic.

Pel què fa l’espai públic, hem posat el focus en primera instància a pal·liar els impactes de la catàstrofe, hem establert les directrius d’execució d’un projecte d’actuacions d’urgència que afectaran més de 1200 punts de la ciutat amb actuacions de microcirurgia urbana, és a dir, accions puntuals en voreres i asfalt, així com també 1800 replantacions, reposicions i nou arbrat.

D’altra banda, ja es treballa amb rigorositat i atenció per afrontar les principals patologies dels riscos derivats del mal estat del pacient (la ciutat sencera) amb actuacions com les del carrer Onyar o la Bassa de Sant Oleguer.

Així mateix, des d’Urbanisme ja fa més d’un any que el govern treballa per garantir la transformació de la ciutat gràcies a la planificació urbanística i la gestió de serveis en diversos camps (energia, mobilitat, qualitat de l’aire, paisatge, l’habitatge, etc) com per exemple el nou pla de l’espai central (el Passeig), les obres d’urbanització de superfície de les noves estacions de FGC (plaça Espanya, Parc del Nord, etc), o la planificació i normativització del sòl no urbanitzable (el parc agroforestal de Sabadell, el Rodal).

Sabadell avança avui pels camins de l’urbanisme reflexiu, pro actiu i d’escala humana -que exposaré en un altre article-, mentre d’altra banda, envia a la paperera de la història (previ pas per jutjats, si s’escau) l’urbanisme dels darrers anys basats en el clientelisme i l’especulació que ens ha deixat una ciutat sense projecte, desolada institucionalment per la corrupció i devastada físicament per la mala planificació i les transformacions merament especulatives de l’urbanisme a la carta.

Amb tot, avui a Sabadell volem transformar la ciutat. Que no vol dir altra cosa que posar en qüestió el règim establert fins al 2015, és a dir, canviar-ho tot. La qual cosa pels urbanistes vol dir transformar la ciutat construïda en si, perquè com diu Bernardo Secchi ‘la forma de la ciutat estar íntimament relacionada amb la (pròpia) democràcia’.