Sobirania popular i canvi social

Article d'opinió de Lluís Perarnau, membre de l'Entesa i de la Crida per Sabadell

En una piulada a twitter vaig llegir una cosa així: “Com de democràtics són a la UE que han deixat fer a Grècia dues eleccions i un referèndum abans d’imposar-los el memoràndum de la Troika”. I és que el cas de Grècia revela molt bé un fet: una cosa és qui guanya unes eleccions i es posa al capdavant de l’administració i una altra qui segueix retenint el poder polític i econòmic. I, per tant, qui acaba decidint les polítiques a dur a terme. Normalment a l’ombra, el poder es va exhibir gens subreptíciament en el cas grec. És fàcil seguir el rastre de qui té el poder, el poder real. Tan sols cal veure qui s’està beneficiant directament del programa de privatitzacions, o de l’espoli al poble amb el pagament insostenible del deute.

Passant per sobre de la victòria rotunda del No al referèndum, les institucions europees (el consell de ministres de finances, la comissió europea, tot aquest entramat institucional tan democràtic) van deixar en res una noció com la de sobirania popular. La base, se suposava, dels règims democràtics en què vivim a Europa.

Però fixem-nos ara en el cas de l’Estat espanyol. Un règim, el de la Constitució del 78, de bipartidisme PP-PSOE, desgastat per la corrupció, ara apuntalat per Ciutadans. Un règim que l’hem de veure com el poder instituït d’una determinada transició, en què bona part dels alts càrrecs durant la dictadura franquista, del sistema judicial i de les forces armades van seguir en els seus llocs. La transició de les famílies amb poder econòmic i polític, vinculades a la dictadura, que van continuar amassant les seves fortunes com si res. És el règim d’aquesta transició el que es nega a reconèixer la realitat d’Euskal Herria i Catalunya i es manté inamovible davant de l’extraordinària mobilització pel dret a decidir. És aquest règim, que des de PP, PSOE i Ciutadans ens insisteixen que hem de respectar com a Estat de dret existent, el que estableix els límits del camp de joc i les seves regles. El marc de la Constitució del 78, que a més a més és intocable -així el tenen blindat -, excepte si és per fer una reforma exprés i fixar la regla d’or de pagar els interessos del deute abans que res.

Davant d’aquest panorama, a la CRIDA PER SABADELL farem una jornada sobre SOBIRANIA POPULAR. Per debatre de tot això, del procés de construir la Unitat Popular. De com fem perquè els projectes, les lluites, les alternatives, que arrenquen de les classes populars, de la classe treballadora, creixin fins a fer-se hegemòniques. De com fem, a partir d’articular les lluites, per conformar un bloc de poder, de poder popular, confrontat amb el bloc de poder de la classe dominant (a l’Estat i també a Catalunya). Dissabte 24 d’octubre, a les 10 h, al centre cívic de la Creu de Barberà, hem convidat a debatre amb nosaltres a la gent de l’Ajuntament de Peligros (Granada), a les de l’Ateneu Nou Barris, a les de la Brigada Alí Primera i al CSA l’Obrera. Per compartir experiències, debatre i aprendre’n.

A la CRIDA PER SABADELL seguim amb atenció l’experiència dels moviments socials, per la seva voluntat i capacitat demostrada de transformació de la realitat. I quan parlem de procés constituent, de què estem parlant sinó de canviar els límits del camp de joc i de les seves regles? Canvis a favor, és clar, de la classe treballadora i les classes populars. Com fer-ho? Amb més democràcia directa, amb noves formes de participació, de gestió i autogestió.

Així, la qüestió de la participació democràtica, de la sobirania popular, en què es basa el municipalisme alternatiu de les CAV i la CUP, està completament lligada a construir aquest bloc popular, amb una agenda i un programa de transformació social: pla de xoc contra l’emergència social, nacionalització de la banca i potenciació de l’economia social i solidària, i una defensa aferrissada dels drets socials i laborals. N’hi ha que diuen que la República catalana no ha de ser ni d’esquerres ni de dretes. Ja, però tal cosa és irreal! No és el mateix un procés constituent en mans de la dreta, en mans dels de sempre, que un procés en què l’hegemonia política i social la tingui la Unitat Popular que estem construint.