Sobirania en temps de la Troika

Article d'opinió de Lluís Perarnau, membre de la Crida per Sabadell i regidor de l'Ajuntament de Sabadell

Se’n parla poc o gens de Grècia. I faríem bé de seguir els girs dels esdeveniments que s’estan produint al país hel·lè. Després del referèndum del 2015, en què la població va rebutjar amb un 61% de vots en contra els plans de la Troika, el govern de Tsipras ha anat seguint el full de ruta imposat pel tercer memoràndum, que va signar a l’agost d’aquell mateix any.

El 2015, el Comitè per a la Veritat sobre el Deute Públic, constituït al Parlament, va determinar que l’augment del deute públic grec des de la dècada del 1980 no es devia a l’excés de despesa pública -que estava per sota de molts altres estats de la UE-, sinó al pagament d’interessos exagerats, a una despesa militar molt elevada, a la pèrdua d’ingressos fiscals i a la recapitalització estatal de bancs privats.

Les successives reformes laborals han destruït el sistema de convenis col·lectius, imposant el contracte individual. Acomiadaments massius, empitjorament de les condicions de treball, inseguretat i precarietat massives, salari mínim per sota del llindar de pobresa, han estat els efectes dels programes d’ajustament. El primer programa (2010) va limitar la despesa pública en sanitat al 6% del PIB. El segon (2012) va reduir un 8% les despeses hospitalàries. Entre 2008 i 2012 més de 1000 escoles de primària i secundària va tancar i prop de 2000 es van haver de fusionar. Les pensions es van reduir una mitjana del 40% i el 45% dels pensionistes es troben per sota del llindar de pobresa. El 2015, el 8% dels assalariats ho eren sense contracte ni assegurança. L’habitatge social va ser suprimit com a “acció prioritària” de despesa. Noves lleis i reglaments van facilitar el desnonament exprés, sense ordre judicial prèvia. Mig milió de persones viuen al carrer o en habitatges precaris o indignes. El Comitè per la Veritat sobre el Deute Públic va determinar que el 63% dels pobres ho són per efecte directe de les polítiques d’austeritat.

L’altra cara de la moneda és una autèntica política de privilegis que garanteix immunitat penal a grups i individus immersos en trames de poder i diners: fraus contractuals impunes, privilegis en concessions públiques, programes d’armament, privatitzacions, amnistia a infractors... Escàndols com el de Siemens (de finançament il·legal al PASOK i Nova Democràcia) han quedat en res. Infraccions penals com la de suborn han passat de delicte greu a simple falta. S’han dut nombrosos canvis normatius per evitar la penalització de molts casos de corrupció.

Amb tot aquest panorama, no és res estrany que grans sectors de la classe treballadora grega que van donar suport a Syriza ara estiguin decebuts. A més a més, les brutals polítiques d’austeritat, el conjunt de reformes neoliberals dels últims vuit anys, continuaran en vigor malgrat que formalment el tercer memoràndum finalitzi aquest agost. El mateix passa amb el “seguiment” de l’economia grega, que prosseguirà fins el... 2060!!  Fins al reembossament del 75% del deute.

La decepció de la base electoral de Syriza ha anat acompanyat d’un ràpid desplaçament cap a la dreta per part del govern Syriza – Anel (Grecs Independents). L’aprovació de la “llei-maleta” és emblemàtica.  Aquesta llei conté un article que permetrà als bancs i a les administracions públiques procedir electrònicament a la subhasta dels habitatges de les famílies populars incapaces de pagar els seus deutes. També retalla el dret de vaga amb una regulació que la dificulta enormement. A més a més de noves retallades en assignacions familiars i pensions, per una banda, i més facilitats per a la privatització de sectors com l’electricitat o l’aigua, per l’altra.

Ara que des de les diferents forces polítiques d’esquerres i sobiranistes encetem el debat de com afrontar l’escalada repressiva de l’Estat, aquesta escalada antidemocràtica i profundament reaccionària, ara que parlem de com ampliar la base social de l’independentisme i de teixir aliances entre els diferents espais de l’esquerra (ERC, els Comuns, la CUP), no hauríem de perdre de vista què passa a Grècia. Trobo que se’n parla poc o gens dels girs dels esdeveniments al país hel·lè i encara menys del significat profund del que allí està passant.

Al cap i a la fi, a Catalunya no deixem d’estar en una situació d’intervenció econòmica i política igual o pitjor. Amb impugnació de lleis pel TC, amb els famosos FLA i la intervenció directa dels comptes des del setembre passat, amb polítics a la presó i a l’exili, amb un aparell de l’Estat, una maquinària repressiva político-judicial en mans d’un partit immers en un mar de corrupció, disposat al que sigui per esclafar qualsevol conat de resistència.