Ser-hi i no arribar a tot

Article d'opinió d'Anna Lara i Sandra Alcaide, membres de la Crida per Sabadell

Aquesta setmana ha fet 2 anys de les darreres eleccions municipals i tenim la boca amb gust a ferro de tant mossegar-nos la llengua. Som militants de la Crida per Sabadell, implicades fins al punt d’haver-ne estat portaveus, però som moltes coses més. Ambdues som mares, participem d’altres moviments socials, entitats i tenim la nostra feina.

Han estat 2 anys que hem viscut amb frustració i amb la por que les contradiccions se’ns mengessin vives. I cada setmana ens hem preguntat ”Som on toca?”. És difícil acontentar-se amb que el govern venci els problemes administratius i imposi sancions a les elèctriques quan cada setmana et trobes amb famílies atrapades: menors sense aigua, la companyia demanant que l’ajuntament es faci càrrec del rebut, el personal de serveis socials dient que no els pot donar cap solució i que caldrà que segueixin visitant la font per banyar-se.

Fa unes setmanes que la Crida treballa a recollir les qüestions de relleu desenvolupades en els darrers 2 anys i això ajuda bastant a respirar. Perquè el dia a dia t’impedeix veure-les en el seu conjunt i no són poques. Invertirem en habitatge públic de lloguer assequible amb convenis clars i pensant en els efectes a tota la ciutat, amb adjudicacions clares que no passin per amiguismes, hem aconseguit inversions importantíssimes, hem tirat endavant processos participatius fonamentals, treballem per remunicipalitzar serveis vitals per la nostra ciutat perquè estiguin sota control públic de debò i acabem amb la precarització laboral que generen gran part de les externalitzacions de serveis.

Sobretot, hem dedicat molt de temps a aquelles coses que no es veuen, per això, la contrarietat de ser-hi i seguir veient famílies a les que intenten desnonar, un rebost insuficient i beques de menjador que s’han de lluitar amb ungles i dents, entre d’altres. Alguns ens han dit que tot i les contradiccions no podem permetre que tornin els “altres”, que un govern d’esquerres ja és un canvi. Però per nosaltres això no és suficient, tot i que en som conscients que és ara quan començarem a veure els fruits de la feina feta, però serà prou? o serem víctimes del possibilisme de la institució?

Mentre no ens aturi, aquesta reflexió de fons és important. És garant de fer la feina ben feta i sempre pensada des del significat de cadascuna de les coses i no per la inèrcia de ser a govern. Si al final respirem tranquil·les és perquè som moltes les companyes amb aquesta inquietud, perquè no pensem deixar a ningú sol prenent aquestes decisions, perquè les prendrem entre totes i seran col·lectives. I això sí que és la garantia d’un govern diferent. Posem sobre la taula el tòpic del capital humà, però no per més o menys vàlua de cadascú, sinó pel conjunt i perquè som i serem atentes per marcar els passos i trobar el camí juntes.

Que ningú s’equivoqui amb l’explicació de la nostra frustració. Han passat 2 anys i seguim aquí i no perquè no tinguem més coses a fer. Veure que la institució no ho pot tot no ens rebaixa ni una mica. No ens aturarem allà on la institució no accepti més passos i si seguim aquí és perquè creiem que cap de les alternatives institucionals fa ombra a la Crida per dur endavant el procés de transformació de la ciutat. Hem passat dos anys mossegant-nos la llengua perquè un equilibri a 4 forces no és senzill, perquè voldríem cridar contra la burocràcia, perquè moltes de les que també militeu ens heu cosit a crítiques - amb raó-. Construir la ciutat que volem passa per digerir tot plegat i bastir alternatives, tal i com ho hem fet sempre des del carrer o des de l’oposició.

Defugim de les sortides fàcils, dels focs d’artifici i apostem per una transformació profunda. Com diuen: Anem lents, perquè anem lluny.