Un país on els ajuntaments puguin regular els preus del lloguer, serà només si podem governar-nos amb l’únic objectiu d’una vida, un futur, unes ciutats i una República on valgui la pena viure.

Garantir l’accés a l’habitatge és un dels reptes més urgents que tenim la majoria dels municipis catalans. La realitat s’agreuja dia a dia, augmenten els preus de forma exponencial, els desnonaments i la bombolla dels lloguers. L’habitatge és encara el gran actiu especulatiu de les ciutats, una mercaderia, és a dir, encara preval el valor de canvi per sobre del valor d’ús. Aquesta realitat ha consolidat situacions cròniques en desenes de barris a Catalunya on la ciutadania viu en condicions absolutament precàries, perquè com deia Engels, fent referència llavors a la Manchester del segle XIX, per miserable que sigui un habitatge sempre hi ha algú que estar disposat a viure-hi.

A Catalunya prop del 80% dels habitatges són de propietat, a Sabadell prop del 85% de les llars són en règim de propietat, el lloguer suposa menys del 15% i el parc públic de lloguer és de menys del 2%. Tanmateix, som una de les ciutats amb més habitatge públic de lloguer, la qual cosa fa evident la magnitud del drama i la manca estructural d’habitatge públic de lloguer, assequible i indefinit a les nostres viles i ciutats.

Tots els govern autonòmics han suspès l’assignatura de l’habitatge, bé sigui per una aposta i defensa de la propietat privada a través de la no regulació del mercat, o bé per manca de polítiques estructurals que aprofundeixin en l’arrel del problema. Malauradament, en ambdós casos s’ha deixat un dret fonamental i el deure de l’administració pública de garantir la funció social de l’habitatge en mans del mercat lliure i els valors de la propietat.

La desprotecció legal que pateixen els ajuntaments degut a la suspensió de les lleis d’habitatge per part del Tribunal Constitucional a instàncies del govern de l’estat coincideix amb una important davallada pressupostària els darrers anys. Vegis com a exemple que al regne d’Espanya es destinava l’any 2017 tan sols un miserable 0,06% del PIB espanyol a polítiques d’habitatge públic.

És evident que caldrà anar més enllà de les velles proclames pel dret a l’habitatge. I que ningú es pensi que un pacte nacional o un taula per l’habitatge solucionarà res. Cal recuperar la llei 24/2015. I com a mínim la creació d’una llei per qualificar sòl exclusivament per a lloguer indefinit, noves línies de finançament per la promoció d’habitatge públic i una llei d’arrendaments urbans catalana. I cal començar ja!

A Sabadell... amb una Regidoria d’Habitatge com a llavor per canviar-ho tot. La llavor del futur que tan els espanta, la sembrem a Sabadell. Aquesta llavor és la fiscalització de les polítiques de sòl i el seguiment de l’habitatge buit de grans propietaris i entitats financeres, així com també ho és, les noves formes d’accés a l’habitatge com la masoveria urbana, les cooperatives d’habitatge o el foment del lloguer assequible.

I a Catalunya.... amb un Ministeri d‘Habitatge com a llavor per canviar-ho tot. Perquè la clau de volta definitiva és en mans del nou govern de Catalunya, és en mans d’un govern per la República. Les polítiques de sòl públic, un parc públic de lloguer de caràcter indefinit que sobrepassi el 45% del total, i un país on els ajuntaments puguin regular els preus del lloguer, serà només si podem governar-nos amb l’únic objectiu d’una vida, un futur, unes ciutats i una República on valgui la pena viure.

 

 

Publicat a Nació Sabadell:

https://www.naciodigital.cat/sabadell/opinio/17701/posem/llavor/ministeri/habitatge/republica