PER DEFINIR SABADELL HEM DE PARLAR D’EDUCACIÓ EN EL LLEURE

Article d'Oriol Rifer, candidat número 3 a les eleccions del 2023

Com cada any, desenes, potser centenars, de joves, s’arremanguen per liderar activitats i iniciatives que enriqueixen el temps lliure d’infants i adolescents des dels principis d’un lleure educatiu amb sentit. Milers de nens, nenes i adolescents troben a l’esplai o al cau un espai educatiu on teixir xarxa amb altres infants i joves en un entorn menys formal que el de l’escola però no per això menys efectiu. Els monitors i monitores programen, projecten i es trenquen el cap per definir uns objectius pedagògics per als seus infants i, el que els dona encara més valor, descobreixen i apliquen metodologies infal·libles basades en la pròpia naturalesa dels nens i les nens: la curiositat, el joc i la creativitat.

Aquesta tasca però, va més enllà de l’impacte directe als qui en formen part. L’esplai o el cau té una incidència evident a l’entorn esdevenint una eina imprescindible a favor de cohesió social, per al desenvolupament del sentit crític i per fomentar dinàmiques d’arrelament a la ciutat i als barris des d’una perspectiva comunitària. L’esplai aporta una mirada inclusiva des de l’activisme, amb voluntat real de canvi social i amb confrontació amb les dinàmiques del poder adult. En molts casos, esdevé la porta a la participació activa a la vida de la ciutat. Amb el seu exemple, els monitors i monitores ens demostren com de viable i possible són els projectes autogestionats per joves. En aquest sentit, val la pena recuperar l’article que el periodista Carles Capdevila ironitzava sobre «l’entusiasme sospitós» d’aquests nois i noies [malgrat que fa més de quinze anys de la seva publicació, segueix més vigent que mai. El podeu llegir al llibre «La vida que aprenc» publicat per Acàdia (2017)].

I cal dir-ho clar i fort. En la majoria dels casos, aquests projectes sobreviuen en la precarietat. Mai han estat dotats dels recursos que el seu impacte mereixen. Els monitors i monitores han d’assumir el cost de la seva formació; l’administració els ofega amb burocràcia inútil; són silenciats o, el que és pitjor, substituïts per a empreses i fundacions que s’aprofiten del seu llegat per al benefici propi; es troben en locals infradotats... No ens serà difícil recordar les recents reivindicacions dels esplais La Baldufa o de la Llar del Vent.

En aquest sentit, l’Ajuntament ha de poder estar a l’alçada del que aquestes entitats estan aportant. Cal facilitar als seus equips de monitores l’accés a formació; l’acompanyament i agilització de tràmits de relació amb l’administració; el suport per a incrementar els seus recursos materials; i cal fomentar la seva presència i projecció per donar-les a conèixer encara més entre la ciutadania. De la mateixa manera, s’han de promoure iniciatives que puguin obrir la porta a nous projectes als barris on encara no existeixen o a on la demanda supera les possibilitats dels recursos existents. Un fet a revisar, és la relació dels esplais de la ciutat amb l’organització de casals d’estiu, casals de Nadal i activitats extraescolars.

No hem d’oblidar que Sabadell és una de les ciutats de Catalunya amb més entitats de lleure. L’esplai forma part del nostre patrimoni, de la nostra cultura, de la forma d’entendre la realitat de cada barri i de les relacions que es donen entre les persones. I hem d’assumir que l’Ajuntament no només ha de superar les dinàmiques d’abandonament institucional cap a aquestes entitats, sinó que ha de vetllar per a la seva salut i el seu creixement.