Municipalitzem per recuperar sobirania sobre les nostres vides
13 maig 2019
Article d'opinió de Laura Àlvarez, membre de la Crida per Sabadell i del col·lectiu feminista Justa Revolta
Les reivindicacions de les feministes durant la Vaga General Feminista del passat 8 de març, i també durant el proppassat Primer de Maig, han incidit especialment en la dignificació dels sectors laborals més feminitzats, com per exemple, el treball reproductiu, de cura i afectes.
Aquests treballs, coneguts també com a “treballs domèstics” o “treballs a la llar”, històricament han estat menystinguts i adjudicats pel Patriarcat a les dones. A més, majoritàriament, no s’han remunerat, han estat considerats privats, aliens al món públic i no reconeguts com a element fonamental per al desenvolupament humà, és a dir, per al sosteniment i la reproducció de la vida.
Actualment, la part de la cura que sí que està remunerada es proveeix a costa dels drets laborals de les treballadores. Es tracta d’un sector altament feminitzat i racialitzat, amb sous molt baixos i una baixa -o nul·la- protecció legal i social, que en molts casos no permet accedir a prestacions d’atur o a la cotització per salaris reals i en iguals condicions que la resta de treballadores per al càlcul de les futures pensions. Avui, estem presenciant com les dones, que han assumit pràcticament en exclusiva aquesta tasca, i sobretot les dones migrades, tenen més risc de patir precarietat laboral i pobresa.
Molts municipis han contribuït a agreujar aquesta precarietat laboral pel fet que, un bon nombre dels serveis de cura, han estat externalitzats. Darrerament, els serveis d’atenció de la llar i de cura personal s’han adjudicat mitjançant concursos regits per criteris economicistes, els quals fomenten que les empreses competeixin entre elles per presentar ofertes de baix cost. Això acaba repercutint en la qualitat del servei i en les condicions laborals de les treballadores. A Sabadell, per exemple, el SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) és un servei públic que fa anys depenia directament de l’Ajuntament però que actualment es troba externalitzat.
Davant d’això, calen mesures que ajudin a revertir aquesta situació. Cal que avancem en la construcció d’uns municipis feministes que ens permetin garantir les condicions de vida de les dones. I per fer-ho, cal que els ajuntaments escoltin les reivindicacions del moviment feminista i del conjunt de dones de classe treballadora organitzades.
A la nostra ciutat fa un parell d’anys es va crear la Plataforma Sabadell en Defensa dels Serveis Públics per reivindicar precisament la (re)municipalització de tots els serveis públics de la nostra ciutat. Aquesta plataforma, sobre la base d’estudis rigorosos i experiències a altres municipis, ens fa constatar que és viable la municipalització de tots els serveis públics, des de l’aigua a les escoles bressol, passant pel Servei d’Atenció Domiciliària, la grua municipal, la zona blava, la funerària o la neteja viària i la recollida de residus.
Tots aquests són exemples de serveis o d’equipaments que han passat a tenir una gestió directa en municipis catalans durant el mandat actual. És a dir, que s’han municipalitzat. Perquè, al cap i a la fi, apostar per una gestió directa, sota control 100% públic, és perfectament possible i, fonamentalment, depèn de la voluntat política del govern municipal de torn.
Així doncs, cal una ofensiva política des dels municipis contra aquest intent neoliberal de subordinar tots els àmbits de la vida a la lògica del mercat. I, en el cas dels treballs de cura, aquesta ofensiva, aquesta aposta des dels municipis per recuperar sobirania sobre les nostres vides, aplicant una mirada feminista, des d’una crítica contundent a la divisió sexual del treball i a la feminització de la pobresa, pot venir de la mà de les municipalitzacions.
La municipalització d’aquests serveis permet garantir els drets laborals i unes condicions de treball dignes per aquestes treballadores de sectors tan feminitzats i precaritzats. És a dir, municipalitzar significa recuperar la sobirania com a classe treballadora, sobretot si som dones, i ens ajuda a combatre la feminització de la pobresa i la precarietat. I, alhora, municipalitzar permet dur a terme una correcta fiscalització de la prestació del servei, garantir un control popular i públic dels recursos, i situar les tasques de cura com a serveis essencials, universals i equitatius arreu dels barris de la nostra ciutat.
En aquest camí, cal recordar també que la socialització de les tasques de reproducció i de cura, acompanyada d’un qüestionament efectiu dels rols de gènere, del conjunt de relacions de poder existents i de la divisió sexual del treball, esdevé imprescindible per l’alliberament de les dones. En aquest sentit, és necessari abordar la implicació dels homes en els treballs de cura com un imperatiu social. Ja que les necessitats creixents de cura en el context actual no poden ser ateses exclusivament ni des dels poders públics ni des del mercat, sinó que requereixen més implicació per part dels homes, i de la comunitat.
A més, és important tenir clar que l'emancipació de les dones de la reclusió a la cura no pot implicar l'explotació o opressió de cap altre grup social, i el dret a ser cuidat o cuidada ha de ser universal. Tal com defensa Silvia Federici, la reorganització de la reproducció que hem de defensar i impulsar des dels feminismes ha de contribuir a promoure una societat en la qual la nostra reproducció no tingui lloc a costa d'altres persones; i a repensar, també, allò públic per a situar la reproducció de la vida i el benestar en el centre de les nostres prioritats.
En definitiva, des dels municipis hem d’apostar per la coresponsabilitat social. I, la comunitat ha de tenir un paper preponderant en el canvi de model d’organització de la cura. Ja que si alguna cosa tenim en comú totes les persones que estem llegint aquest article és que hem estat cuidades i que haurem de seguir sent cuidades durant tota la nostra vida. Cal prestigiar i dignificar el treball de cura, com a central per a la supervivència humana. Ens hi va la vida!