Mobilitzem-nos

Anna Lara és mlitant de la PAHC de Sabadell i de la Crida.

Un cop t'acostumes a anar amb renfe saps que el tren tard o d'hora passa. És cert que no esperes puntualitat britànica, i sovint desesperes una mica, però més d'hora o més tard acaba passant algun tren. Per això em posa un xic nerviosa el debat d'aliances que sense més sembla obligar als partits d'esquerres a confluir sota paraigües de sigles oblidant necessàriament del tot els continguts de cadascú. Si és ben cert que defenso que conceptes com esquerra i dreta són políticament definidors i de rabiosa actualitat potser caldria que ens oblidéssim de tant en tant de tanta etiqueta i demostréssim què és ser d'esquerres a base de caminar. No només en propostes programàtiques, sinó a base de participar als moviments socials, de treballar al carrer, junts, per la ciutat i no sols a base de regidors i alliberats.

La lluita institucional ha de ser sempre complementaria a les lluites que es desenvolupen al carrer, a les que durant moltíssim anys han portat a terme les associacions de veïns, mantenint vius els barris, esplais, ampes, assemblees d'estudiants, assemblees d'okupes, la PAH, etc. L'Ajuntament ha de ser un espai més per posar en evidència un sistema capitalista que actua sempre en detriment de les persones, i mai l'espai principal d'activitat de cap agent polític que es cregui viu.

Aquesta crisi econòmica ha estat molt dura amb les famílies treballadores i, o busquem com resistir, o els cedim als gegants financers un tros més del que era nostre. Alguns potser encara ens trobem en una relativa comoditat perquè només hem baixat un graó de l'escala social: Hem de vigilar en què gastem, afegir més arros i baixar una mica la carn, coses que tampoc es noten tant, però de les que en som prou conscients. Encara sembla que es pot remuntar, tot i que la hipoteca ofegui mes a mes. La il·lusió que ens fa creure que si un aguanta prou tot acabarà reflotant ha estat durant molts anys la manera ideal del capitalisme per anar-nos robant cada vegada una mica més. Cada vegada que comença el miratge de la bonança comencem pitjor, des de més avall. I fins quan hem d'aguantar? Quin és el darrer graó de l'escala? No és la crisi, és el capitalisme. És més dur d'acceptar, perquè tendim a sentir-nos més segurs mantenint tot igual que fent canvis. Hi ha una cosa en la que s'insisteix molt a la PAHC de Sabadell: si pots pagar la hipoteca aquest mes, però no saps que passarà el mes que ve, prioritza el menjar. No ens aferrem a creure que a no ens fa falta moure’ns aquest mes, que potser encara aguantem, mobilitzem-nos. Als que teniu fills a l’escola i no sabeu com pagareu les matrícules, mobilitzeu-vos. En tants sectors que ens afecten dia a dia, mobilitzem-nos.

És ben cert que la lluita no és còmoda, que ens allunya de la seguretat del nostre menjador, però i quan no ens quedi ni això? La bona noticia és que la lluita alleuja i les companyes i companys de camí reconforten, perquè saben pel que passem, perquè estem fent junts aquest procés de transformació. I és que si sembla que ens en sortim és per les xarxes de suport mutu que actuen fora del capitalisme, com la família, els amics, veïns, la PAH o les xarxes d'intercanvi. Des de les institucions no es podrà prendre el lloc d'aquestes xarxes ni s'haurà de pretendre institucionalitzar-les, però existeix el deure moral de potenciar-les i donar-los els recursos necessaris per a que esdevinguin eines reals de transformació social.

Hem de crear xarxes per sobreviure al capitalisme i per plantar-li cara. Hem de poder decidir sobre aquells elements que conformen el nostre dia a dia i fer-ho des dels ajuntaments que, lluny de ser meres gestores, han d'esdevenir la veu del poble més clara i directa. I aquest pas necessari només serà així si forcem la transformació necessària, que és pel que apostem des de La Crida per Sabadell. Oblidem el potencial dels nostres municipis perquè hem acabat delegant la gestió a polítics professionals, menystenint que cadascú de nosaltres té molt a dir i cal que sigui ben alt, perquè si des d'algun lloc ha de començar aquesta transformació serà des dels nostres barris i ciutats. Així doncs no serà parlant de trens què passen ni de macedònies de sigles que farem la feina que hi ha per fer.