La il·lusió de l'1 d’Octubre
30 de setembre 2022
Article d’opinió de Maties Serracant (Exalcalde de Sabadell)
El dia 1 d’octubre de 2017 gairebé 63.000 persones vam votar a Sabadell. Vam votar amb il·lusió, amb esperança, amb sentiments a flor de pell, com es fa amb les coses que es desitgen intensament. Vam posar col·lectivament les urnes per conèixer la resposta dels nostres veïns a una pregunta: “Vols que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. Dos dies després, el 3 d’octubre, la ciutat va viure la mobilització més gran dels darrers 45 anys, amb una barreja de sensacions contradictories. De tot el viscut i les seves conseqüències no ens n’oblidem.
Sabadell, ciutat industrial, popular, ciutat d’acollida, va votar de forma massiva com es va votar a la resta del País. I a Sabadell, com arreu, es va poder votar gràcies a la mobilització de milers de persones defensant les urnes per garantir aquest dret fonamental que és la base de tota democràcia. I ho vau fer fent tot el que estava a les vostres mans, amb setmanes de coordinació insòlita, posant en última instància el cos per aturar la violència exercida per l’estat. Milers i milers de persones compromeses en la defensa activa i no violenta dels seus drets, una experiència que evidencia la gran capacitat d’organització i la fortalesa de la nostra convicció democràtica.
La crònica de l’1 d’Octubre i els dies següents no cal repetir-la; és intensa i és contradictòria vista amb perspectiva. Des d’aleshores hem vist perillar no només el dret a l’autodeterminació, sinó amb ell el dret a la llibertat, a la llibertat d’expressió, a la reivindicació i a la dissidència, a la manifestació pacífica i a la democràcia. La repressió ha estat i és dura, durísima per a molta gent.
Però l’anhel de moltíssima gent és vigent i no és només el d’exercir aquest dret a l’autodeterminació, sinó la convicció que un nou estat pot ser l’eina per aconseguir un país més just. Un país que garanteixi per al conjunt de la ciutadania drets fonamentals com el dret a l’habitatge, a l’alimentació, a la salut, al treball … que cada vegada es veuen més desprotegits.
La il·lusió de l’1 d’octubre no era mancada de fonament, no era un engany de la percepció fruit de l’ennuvolament col·lectiu que pot produir un anhel tan atractiu. La independència era i és factible. L’alegria i la satisfacció de fer possible el referèndum, però, va venir acompanyada també de moments de frustració i de ràbia. D’aquests moments n’hem viscut molts també aquests anys, però tots aquests moments no ens han fet perdre l’esperança.
L’1 d’octubre és una fita inigualable en la història contemporània: l’apogeu de la mobilització cívica. I és aquest camí, aquest referent, el que ha de permetre superar les limitacions institucionals i dels partits polítics i fer efectiva de nou la capacitat d’exercir aquest dret a l’autodeterminació. Lluny de la lluita acarnissada per l’hegemonia i la polarització que hem viscut, ens calen de nou lideratges col·lectius i unitat estratègica. L’1 d’octubre vam aconseguir votar. Ens cal recuperar aquella actitud, aquella connexió, aquella confiança, aquella complicitat i aquella il·lusió per guanyar la independència.