La Banca o la Vida, tu tries
12 de gener 2016
Article d’opinió d’Oriol Sorolla, membre del grup de Sobirania Residencial de la Crida per Sabadell
L’any 2007 esclata la bombolla immobiliària de les hipoteques subprime a Estats Units i tota l’economia mundial es veu arrossegada a una de les pitjors crisis sistèmiques del capitalisme. El sobreendeutament de les famílies promogut pel Capital al servei del negoci immobiliari i financer actua implacablement com una nova i potentíssima arma de despossessió per acumulació contra les classes populars. La cronificació d’un atur massiu i la precarització dels llocs de treball condemnen a la misèria a milions de persones a l’estat espanyol que tan sols han pogut accedir a un dret bàsic com l’habitatge a través de la compra i del crèdit. Les entitats financeres són rescatades amb centenars de milers de milions públics per evitar la seva fallida mentre milions de persones no poden fer front al pagament de les seves hipoteques. Socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis.
Sis milions d’habitatges buits, la majoria propietat de bancs, a l’estat espanyol, deu mil a la nostra ciutat, a mercè de l’especulació i a l’espera d’una improbable recuperació del mercat immobiliari que en recuperi el seu valor de canvi per tal de seguir augmentant els seus beneficis. Més de cinc-centes mil execucions hipotecàries, 159 desnonaments diaris a l’estat espanyol i més de 30 a Catalunya. Centenars de milers de famílies en la més absoluta exclusió social i expulsades de la seva llar, asfixiades per deutes milionaris irretornables, incapaces de fer front, sense ingressos, a unes quotes hipotecàries que augmenten sense cap control. Persones que pels bancs ja no són persones, si és que mai ho han estat, sinó números que s’han de quadrar, riscos de pèrdues que cal combatre. Assetjament, xantatge i humiliació com a armes pornogràfiques del poderós per a què les pobres, les sense nom, paguin el que no poden pagar. Abans la hipoteca que el menjar, la roba i l’atenció familiar. Contracte entre desiguals que ara es desemmascara en tota la seva malícia. La pistola al cap perquè signessin una hipoteca que els arruïnaria la vida no era material, però si contextual i igual d’eficaç. Mitjans de comunicació, propietat de les mateixes entitats, que bombardejaven mil i un anuncis d’hipoteques que establien el relat del “no hi ha alternativa” a la compra per accedir a l’habitatge, governs, al seu servei, que negaven, fins i tot un cop ja havia esclatat, la bombolla immobiliària mentre posaven l’estat espanyol a la cua en polítiques públiques d’habitatge social i de lloguer assequible. Genocidi social a costa de no aturar el creixement dels seus beneficis i la reproducció del sistema. La Banca.
Davant el major atac als drets i a la nostra pròpia supervivència com a classe, una resposta social i col·lectiva a la crisi capitalista. Després de dècades de predicar en el desert d’unes poques que ja advertien la catàstrofe, en un moment on les condicions objectives no anaven acompanyades d’una vivència subjectiva de la situació per part de la majoria de les classes populars, la crua realitat esclata davant nostre. Però es compta amb un embrió de militància que és capaç d’enllaçar la trajectòria de lluita pel dret a l’habitatge amb un relat amb velles idees i nou llenguatge que ara sí, sap connectar amb qui ja està patint les gravíssimes conseqüències de la crisi i de la pèrdua de drets socials com el de l’habitatge. I sorgeix l’autoorganització popular i una lluita de colze a colze dels sense nom contra els responsables i culpables d’aquesta crisi; les entitats financeres i els poders polítics que governen a partir dels seus dictats. I es creen i multipliquen assemblees, on, les que la pressió sistèmica i mediàtica havien acusat de culpables individuals, es converteixen en víctimes col·lectives del capitalisme, unes víctimes, però, no victimitzades, sinó empoderades en una lluita col·lectiva que els permetrà combatre els nostres Goliats particulars amb el puny tancat i un somriure de complicitat amb la resta de companyes de trinxera. Noves protagonistes d’una revolució que es gesta, no des de l’assistencialisme burgès, sinó des de la solidaritat de classe, el suport mutu i la radicalitat democràtica de l’entre totes tot. Noves subjectes de la ruptura que, des de la dignitat més exemplar i emotiva, teixeixen una nova hegemonia política i discursiva amb una dialèctica irrefutable que posa contra la paret uns postulats neoliberals que fins fa poc semblaven inamovibles en el pensament de la nostra societat. I ho fan connectant amb altres lluites sectorials contra el capitalisme entenent una anàlisi global com a punt de partida imprescindible per a la seva superació, des de la recuperació d’una identitat col·lectiva popular i de classe que, alhora, actua com una potentíssima trinxera contra el feixisme, el racisme i la xenofòbia. Si el feixisme és la competència del penúltim contra l’últim, aquesta nova lluita torna a situar el conflicte en termes de classe assenyalant i combatent als veritables culpables de la nostra misèria. I el relat s’acompanya d’una acció directa contra les entitats financeres que fins ara les ningunejava i humiliava, i la por va canviant poc a poc de bàndol. I es recupera el valor d’ús dels centenars de milers de pisos buits a mans de la rapinya bancària a partir de centenars, milers, d’okupacions individuals i col·lectives que creen noves llars per a les famílies que les necessiten. Creant comunitat i noves relacions personals i socials en constant aprenentatge mutu. La Vida.
És el moment en què totes hem de triar entre una disjuntiva ineludible, en la què la indiferència, com deia Gramsci, no seria més que el pes mort de la (nostra) història. La Banca o la Vida, tu tries.