Corrupció: fem emergir l’iceberg

Article d'opinió de Virginia Dominguez, membre de l'Entesa i la Crida per Sabadell

Gairebé 4 anys després de l’esclat del Cas Mercuri, el 27N ha quedat a la nostra memòria com el dia que es van confirmar tantes coses que imaginàvem, que fins i tot sabíem. L’operació policial amb sortida de caixes de cartró, suposem que plenes de documents incriminatoris, ha quedat ben gravada a la retina.

Però el ritme de la investigació judicial és d’aquells que desesperen i fins ara només ha arribat a judici una de les 35 peces obertes. Altres s’han arxivat, però moltes continuen el seu periple i possiblement alguna més tindrà data de judici durant l’any 2017.

El que fins ara ha transcendit als mitjans de comunicació, per exemple les converses de Manuel Bustos amb l’estil més groller, que ell insisteix a disfressar de vehemència, ha posat fi a la seva carrera política. No es pot anar per la vida dient-li tonta del cul a una altra alcaldessa col·lega de partit. Això a banda de la sentència de la peça de Montcada, que ara ja és ferma i condemna el propi Bustos, el seu germà Paco, l’ex secretari d’organització del PSC Daniel Fernández i l’ex alcaldessa de Montcada, Maria Elena Pérez.

Però això és només la punta de l’iceberg. Potser mai no arribarem a veure’l sencer, però no escatimarem esforços per arribar al fons de tot allò que estigui al nostre abast.

Perquè l’estil Bustos, o l’estil del PSC de Sabadell, que ve a ser el mateix, no es pot circumscriure a delictes concrets, sinó que era una manera de fer que es basava en anar construint una xarxa de favors on caldrà veure quin paper hi jugaven els diners i quin les ànsies de poder. Era el clàssic “amb mi o contra mi”, la gran família, que dibuixava una ratlla clara i contundent entre els fidels i tota la resta.

Utilitzar Ajuntament, Consell Comarcal, Consorci de residus, Mercavallès, Àrea Metropolitana i tot el que es posés al seu abast per col·locar-hi el personal, els que formaven part d’aquest cercle a la part bona de la ratlla. Intrigar i desqualificar als que eren fora del cercle. Fossin adversaris polítics, col·lectius desobedients o treballadors i treballadores que no estaven disposats a seguir la veu de l’amo.

Per fer emergir l’iceberg necessitarem dedicar-hi molt de temps, obrir portes i finestres, però sobretot cal que la ciutat perdi la por. Cal atrevir-nos a fer-nos preguntes, a estirar dels fils de tot allò que sona a corrupció, ja siguin els delictes contemplats en el codi penal o tot el que frega la ratlla: la manca de seguiment dels contractes públics, les portes giratòries, la duplicitat d’ingressos públics o l’urbanisme a la carta.

Identificar tots els elements de corrupció dels darrers 16 anys i que hi hagi persones amb nom i cognom que hagin d’assumir-ne la responsabilitat no només és una qüestió de justícia, sinó també és necessari per recuperar la identitat sabadellenca. Fem emergir l’iceberg!