Carta a Jordi Cuixart

Carta d'Oleguer Presas dirigida a Jordi Cuixart

No sé gaire on em portarà l'escrit que ara començo. Sóc novell en això d'escriure a algú que està dins d'una presó i no conec les seves intríngulis. Ens llegiran els de la censura? Puc ser profund o millor parlar de banalitats i del dia a dia amb una escriptura que et pugui distreure? Parlo de mi o del moment polític? Com començo una carta a algú que no conec però que l'absolut respecte em porta a escriure? Deixaré guiar-me per l'instint a veure què en surt.

D'entrada dir-te que t'escric amb voluntat de trametre't ànims i força per aguantar el vostre dia a dia -que no em puc ni imaginar-. I que si mai defalliu momentàniament -que en teniu tot el dret- sapigueu que els que estem a fora -per fer el mateix que vosaltres- us pensem sovint i mirem d'organitzar-nos i lluitar per revertir la vostra situació. Però com ho fem? Com es lluita contra tanta injustícia? Aquestes preguntes ressonen constantment en les ments de milers de persones demòcrates que tenen clar que és una aberració el que estan fent.

Evidentment, tenim clar que no ens queda cap altre camí que consolidar la República i eixamplar-li els fonaments. No serà fàcil. Ja hem vist que els del 155 estan disposats a tot per evitar que els hi qüestionin la sagrada unitat pàtria. També hem vist que, en general, els dirigents de les noves esquerres no abandonen els càlculs electoralistes i segueixen en una suposada equidistància que no fa sinó legitimar aquells que tenen la força d'un estat a darrere. Ara bé, tenim clar que no continuar amb la construcció de la República ens porta a un escenari de regressió brutal contra els drets del conjunt de la població. Per tant, tenim clar que cal empènyer i empènyer fins a tombar l'estaca corcada del feixisme i el règim del 78. I en això estem. Però també vull disculpar-me per si no som capaços de fer-ho tot lo bé i ràpid que ens agradaria. De fet, ja fem més de dos mesos tard. Cada dia que passeu sense poder estar entre la vostra gent és una derrota que acumulem. Esperem fer bona la cita «de derrota en derrota fins a la victòria final». I fer-ho aviat.

Avui és dia de reflexió. Però no ens cal reflexionar gaire a aquells que tenim clar que són unes eleccions imposades i absolutament deslegitimades. Anirem a votar. Oh, i tant! No estem disposats a regalar ni un mil·límetre als del 155, que ja han demostrat que aprofitaran qualsevol oportunitat per esclafar-nos com a poble. Tot i això, somio. El dia 21-D, a l'entrar al col·legi electoral, la gent tindrà gravades les imatges de l'1-O. Imatges de brutalitat policial estimulada i legitimada pel bloc del 155. No em puc creure que ningú que va viure i veure l'1-O pugui votar a cap partit d'aquest bloc. No em puc creure que ningú que va viure i veure les imatges de gent gran amb cadira de rodes votant amb llàgrimes als ulls de recordar temps no tan passats pugui votar el 155. Com diu una altra cita, aquell dia «ens van voler enterrar però no sabien que érem llavor».

Res serà el mateix després de compartir els moments de l'1-O amb els nostres veïns i veïnes. La repressió en molts casos. La tensió i l'eterna espera en d'altres. Però per sobre de tot, l'alegria final de saber que havíem guanyat, que les urnes eren plenes de vots i de dignitat. I de sentir-nos orgullosos de pertànyer a una societat com aquesta. Per tant, somio que el 21-D, la comunitat democràtica que es va crear l'1-O i estrendre des de llavors, sigui majoria. Vam guanyar aquell dia -per això esteu aquí dins- i somio que també guanyarem el 21-D. A partir del dia 22 somio que serem capaces d'encoratjar capes molt àmplies de les societat que veuran en la República catalana una república de drets i llibertats que respon a les necessitats de la gent. I obrirem un procés constituent que interperl·li a les persones oblidades a qui mai ningú li ha preguntat per allò que necessita o desitja. I entre totes construirem aquesta República. I llavors us somio lliures per a implementar-la plegats.