Un NO feminista a Mas

Article d’opinió de Georgina Monge, militant de Justa Revolta i de la Crida per Sabadell, i Maria Colera, militant d’Endavant i de la CUP

Sin título-1

Durant les últimes setmanes hem tingut ocasió de sentir múltiples opinions al voltant de les negociacions per a la investidura del molt honorable, la gran majoria d’elles provinents de companys homes, que han abordat des d’incomptables perspectives les raons a favor i en contra de fer o no president l’Artur Mas.

Enmig de tot aquest soroll s’ha trobat a faltar no només la veu de les dones, sinó també la perspectiva feminista, en les valoracions i interpretacions sobre els diferents escenaris i opcions contemplats en aquestes negociacions, és a dir, sobre la manera en què la proposta de Junts pel Sí i una possible investidura de Mas podria beneficiar o perjudicar les condicions materials de vida i els drets de les dones.

D’igual manera hem trobat a faltar durant tot el “procés” la incorporació de la perspectiva de la majoria de la població —que conformem les dones—, a l’hora de traçar fulls de ruta, d’establir prioritats i d’identificar aquells segments de població que volem incorporar al procés, fent valdre una de les potes fonamentals del projecte polític de l’esquerra independentista, el feminisme, que malauradament massa sovint es veu arraconat al calaix dels eslògans.

Així mateix, quan es parla d’eixamplar la base social favorable a l’independentisme, en cap cas es planteja presentar la construcció d’una nova república com a via per a millorar les condicions de vida de les dones, per a assolir un reconeixement real i efectiu dels nostres drets i per a superar l’actual institucionalitat d’un Estat espanyol profundament misogin i patriarcal i substituir-lo amb unes noves institucions i una nova legalitat que ens permetin a les dones, i al conjunt de les classes populars, viure unes vides dignes i recuperar la capacitat de decisió sobre els nostres cossos.

I és que si aquest procés només serveix per canviar la bandereta del carnet d’identitat i no pas per a modificar les relacions de dominació masculines inherents a l’actual model econòmic i institucional, si l’objectiu és col·locar l’estelada al balcó de l’ajuntament i no pas acumular forces per enderrocar el patriarcat, si el que acaba prevalent és l’aposta patriotera de “primer la independència i després ja construirem el país que tots (en masculí) volem”, sense tenir en compte que en aquest camí les dones estem pagant els plats trencats de les polítiques escanyapobres dels Chicago boys i els seus còmplices (efectivament, ERC), si no som conscients que les grans afectades de totes les polítiques de retallades orquestrades per aquests mateixos homes en el sistema públic hem estat les dones, ja ens explicareu què ens ofereix a les dones una virtual independència liderada pel gran retallador, més enllà d’un grapat de canvis superficials, de caire única i exclusivament simbòlics.

Perquè no podem tancar els ulls davant les greus conseqüències que les polítiques de l’Artur Mas han tingut per a les dones del Principat, en forma d’agreujament de la pobresa femenina, d’increment en el patiment de les catalanes, de limitació del dret a decidir sobre el nostre cos, de condemna a suplir amb mà d’obra gratuïta totes les tasques que les seves retallades han expulsat del sistema públic i de desprotecció davant el maltractament masclista, algunes de les quals passem a detallar amb xifres concretes:

Del milió i mig de persones en situació de pobresa que hi ha a Catalunya, 808.000 són dones, de les quals un 21,6% està en risc d’exclusió social (davant d’un 20,2% dels homes). Un dels principals col·lectius de risc són les famílies monoparentals, encapçalades per dones en el 78% dels casos, les quals presenten una taxa de risc a la pobresa del 42,8%.

325.700 dones estan en situació de desocupació a Catalunya, i el 18,4% de les dones estan a l’atur (enfront de la taxa del 16,7% d’atur masculí), la qual cosa representa un total de 1.344.500 dones en situació del que falsejadament s’anomena inactivitat (tot i que la gran majoria d’elles es troben ben actives i ocupades, a temps complet, en el treball domèstic, de cures i reproducció). Taxes d’atur femení, d’altra banda, que s’han vist augmentades per culpa de les retallades al sistema públic i de l’especulació financera, al mateix ritme que ha caigut la taxa d’ocupació.

I és que no només és pobre qui no treballa formalment al mercat laboral: la taxa de risc de pobresa de les dones que treballen assalariadament és del 13,1%, el que significa que a Catalunya hi ha un total de 179.00 dones assalariades pobres. No és d’estranyar que les dones siguem més pobres que els homes, ja que encara avui en dia seguim cobrant un 20,2% menys que els homes per realitzar la mateixa tasca.

En aquesta línia, una de les dades que ens mostra la manera en què les transferències socials beneficien en major proporció als homes que a les dones és el fet que, si bé abans d’aquestes transferències la renda mitjana dels homes és de 16.480,7 € i la de les dones de 16.343,6 € (amb poc més de 100 euros de diferència), un cop realitzades aquestes transferències socials la renda mitjana dels homes ascendeix a 18.263,7 €, i la de les dones, en canvi, queda en 17.949,8 € (de manera que hi passen a haver més de 300 euros de diferència).

Així doncs, trobem que, per una banda, les ajudes afavoreixen més els homes i, en canvi, les retallades han afectat i afecten especialment les dones ja que, com hem dit, són elles qui assumeixen tots aquells treballs necessaris, tant educatius, com sanitaris, com de cura, que, en el nostre cas, la Generalitat de Catalunya ha deixat de proveir, amb un impacte clar en les condicions de vida de les dones, especialment en les de classe treballadora.

Un indicador d’aquest empitjorament el trobem en la pitjor salut autopercebuda de les dones de classe baixa. Mentre que el 90,1% dels homes de classe alta manifesten tenir bona o molt bona salut, aquesta taxa descendeix, considerablement, en el cas de les dones de classe treballadora, on trobem que només 73% d’aquestes declara gaudir de tant bona salut, dada estretament lligada a les retallades en sanitat (recordem que l’any 2010, el pressupost d’atenció sanitària per càpita del Servei Català de la Salut era de 1.297,45 €, xifra que al 2014 havia estat reduïda als 1.095,34 € per càpita).

Una altra conseqüència de les retallades per les dones és la sobrecàrrega de treball que això els hi comporta. Un exemple clar es veu en les retallades i el no desplegament de la Llei 39/2006, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència: al 2011 hi havia a Catalunya 27.174 cuidadores cotitzant a la Seguretat Social. En només un any, al 2012, hi havia 4.023 cuidadores. I no és que, sobtadament, en un any, la població catalana requereixi de menys cures que l’any anterior, sinó que les mateixes dones que exercien de cuidadores ho hauran de seguir fent però sense poder cotitzar a la Seguretat Social i sense poder gaudir d’una remuneració pel seu treball. Una altra xifra significativa és l’Import de l’aportació de l’Estat, que es va veure dràsticament reduït dels 1.581.070.000 € de 2010 als 108.7000.000 € de 2013.

A més a més, com sabem, el govern de Mas també ha utilitzat, i amb una forta cruesa, les estisores en l’àmbit de l’educació: els comptes en educació del 2015 són un 17,6% inferiors als comptes d’abans de les retallades. I, si ens centrem en les escoles bressol, només entre l’any 2011 i el 2012 hi va haver una retallada del 60% de l’aportació pública. S’entén, clar, que de l’educació i cura d’aquestes criatures ja se’n farà càrrec algú (ergo qualsevol dona de la seva família), i que no cal que siguin les institucions les que assumeixin la seva responsabilitat en la matèria.

Per últim, entre els anys 2009 i 2014, a Catalunya, els recursos destinats a les polítiques d’igualtat s’han reduït un 34%, polítiques d’igualtat que inclouen, entre altres, les orientades a prevenir i a abordar la violència masclista, quan, només entre l’any 2012 i el 2015, al Països Catalans un total de 74 dones han estat assassinades a mans d’homes fruit de la violència patriarcal i masclista.

Per si totes aquestes xifres carregades de patiment, empobriment i discriminació no fossin suficients, veiem que aquest procés no pot estar liderat per un partit que considera els drets de les dones una qüestió de moralitat privada i no pas de drets humans, com demostren cada cop que donen llibertat de vot als seus representants en votacions relatives al dret a l’avortament, com si la instauració d’una legalitat que converteix les dones en incubadores no fos una qüestió política. De la mateixa manera que no es pot confiar en el seu compromís amb els drets fonamentals de les dones, si ja a la primera de canvi han traït els termes acordats amb la CUP en l’Annex a la Declaració d’inici del procés de creació de l’Estat català independent pel que fa a desobeir la llei espanyola d’avortament, en introduir a última hora i de manera subreptícia l’afegitó relatiu a la Llei catalana sobre igualtat efectiva entre homes i dones, la qual remet a la llei espanyola, de manera que tota opció d’exercir la desobediència en matèria d’avortament es veu a la pràctica neutralitzada.

Pràctiques polítiques totes aquestes fruit d’una ideologia patriarcal propugnada, defensada, desplegada i imposada per aquells mateixos a qui algunes gents volen que confiem el lideratge del procés d’alliberament del nostre poble, dins d’una lògica de front patriòtic. El que aquí cal, però, és menys patriot(er)isme i més feminisme, per a construir, en tot cas, una màtria, és a dir, una república feminista que desterri la concepció masclista de la política i de l’economia, que supediten les necessitats bàsiques per a la reproducció de la vida a la lògica d’acumulació capitalista i empobreixen les classes populars, en general, però sobre tot la vida de les dones, amagant sota la senyera les seves polítiques de desmantellament dels serveis públics que forcen les dones a assumir tot un seguit de tasques que en cap cas no deixen d’existir, sinó que deixen de ser assumides i finançades per les institucions.

És urgent i necessari, per tant, començar a pensar en noves formes de fer política, tant a nivell de fons com de forma, per la qual cosa cal situar les necessitats de totes les persones, i no només dels homes (blancs, heterosexuals, de classe alta…) al centre de l’esfera pública i de l’àmbit polític. Paral·lelament, cal feminitzar radicalment la política, com cal, sobretot, començar a desmasculinitzar-la i deslligar-la dels valors característics de la masculinitat més hegemònica. Ja n’hi ha prou d’orientar-se al benefici i a l’acumulació, enlloc de a les persones. Com ja n’hi ha prou de fer valdre la veu masculina per sobre de la femenina, i de desprestigiar sistemàticament la veu de les dones. Volem aprofitar aquestes línies per aplaudir, reivindicar i defensar la feina realitzada per les nostres companyes Anna Gabriel, per l’Eulàlia Reguant i la Gabriela Serra, així com la duta a terme per la Isabel Vallet, i per tantes i tantes companyes militants, que sí que ens representen, i que han estat i són objecte de tota mena de desqualificacions, condescendència, paternalismes i linxaments fastigosament masclistes, en una clara mostra de què l’àmbit de la política continua essent un reducte vedat en què els homes negocien, legislen, representen i governen, i les dones obeïm, admirem, acatem, somriem… i som governades.

Doncs no, senyors, som aquí per decidir, per exercir l’autoritat atorgada per les assemblees, per liderar juntament amb les nostres companyes la lluita per la nostra emancipació nacional, de classe, però també de gènere!!, i per conquerir tots els àmbits de poder dels que històricament hem estat expulsades. I ho farem amb serrells borrokas, amb ungles cuquis, grasses i primes, dolces i somrients o cridaneres i emprenyades… En definitiva, com ens surti del cony, com bé va dir la diputada d’Amaiur Onintza Enbeita davant del Parlament espanyol durant el debat sobre la Llei de l’Avortament, en proclamar que “en mi coño y en mi moño mando yo”. Ja n’hi ha prou, per tant, de jutjar les nostres companyes pel seu aspecte o pel seu caràcter, des de la frustració que als homes, i tristament també a massa dones, els hi genera el fet de trobar-se davant dones apoderades i amb capacitat i legitimitat política per expressar i representar la voluntat del col·lectiu sense sotmetre’s a les expectatives projectades sobre l’acceptabilitat de les dones.

En definitiva, hem de treure el botó del procés de les mans del màxim representant de les polítiques misògines de CiU, en tant que representant d’una classe i d’un sistema erigit sobre l’explotació de les dones, per tal que aquest procés esdevingui un procés veritablement popular, que estigui liderat per la classe treballadora i que incorpori les veus i les necessitats de les dones, amb l’horitzó posat en la construcció d’una República feminista que garanteixi una vida digna per a tots i totes.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn

© 2015 CRIDA per Sabadell