Sílvia Carrasco i el procés penal per la tancada al rectorat de la UAB el 2013

Article d’opinió de Lluis Perarnau, membre de la Crida per Sabadell

11.Lluis Perarnau ReyesA principis d’aquest mes, el fiscal va donar a conèixer les peticions de pena que feia en referència a les denúncies posades per la UAB i la que era vicerectora d’estudiants durant l’ocupació del rectorat el 2013, Sílvia Carrasco.  11 anys i 5 mesos de presó per a 25 estudiants, un professor i un treballador (personal d’administració i serveis) per uns delictes de desordre públic i coaccions que se’ls imputen, sense diferenciar, per les protestes i la tancada al rectorat.  Les diligències del fiscal sembla que han seguit fil per randa les indicacions dels denunciants i aquest aprecia l’agreujant d’una trama ordida per desestabilitzar la UAB. Els serveis de seguretat de la universitat van identificar a unes persones per la seva militància, per les seves reunions, i també  va fer seguiments i informes sobre la xerrada d’un editor o la visita al campus del diputat per la CUP, David Fernández, entre d’altres.  Cristóbal Martell,  l’advocat defensor de la infanta, Pujol Ferrusola, Millet, Bustos,… exerceix l’acusació particular en representació de la UAB. L’advocat, famós per estar en els principals casos de corrupció, ha construït una “confabulació” que recorda les històries aquelles en què PP-PSOE veien  per tot arreu l’entorn d’ETA.

La setmana passada, Sílvia Carrasco publicava un article en defensa seva al mitjà digital ctxt.es: “Entre fuego cruzado”. A continuació voldria fer alguna apreciació sobre el que allí diu.

  • Hi ha persones involucrades en el procés judicial només per intervenir com a mitjancers, que es van oferir per buscar vies de diàleg entre l’equip de govern i els estudiants, com és el cas del treballador, membre del sindicat CAU. Si la denunciant considera que potser algú ha de “pagar justos per pecadors”, ja m’hi pot posar a mi també. I encara amb més motiu. El company del CAU, amb bona voluntat, va voler ajudar, mentre que d’altres vam restar al marge per comoditat.
  • Sílvia Carrasco denuncia que va ser objecte de coaccions i intimidacions, una campanya de persecució sistemàtica (amenaces, insults, pintades). En qualsevol conflicte laboral, en una acció d’assenyalament (escrache), es duen a terme accions similars. La vivència d’aquestes situacions per a qui és objecte de la campanya no són mai agradables ni exemptes de tensions. L’ex-vicerectora podria plantejar si en alguna acció concreta no hi va haver algun excés en algun moment, el que permetria obrir una possibilitat de reflexió i debat sobre els mètodes de lluita, les mesures de pressió, etc. Però aquest exercici de debat pot ser viable en un espai de militàncies compartides, d’igual a igual, i és pràcticament inconcebible des de la tribuna del poder institucional. En tot cas, el que vull assenyalar és que el camí emprès per l’ex vice-rectora no va ser aquest, sinó el d’una demanda penal.
  • Parla de persecució política i de sectarisme, perquè per part dels estudiants de l’ocupació del rectorat es feia referència a la seva condició de militant d’ICV. Però precisament dividir en “bons i dolents” i confrontar les associacions d’estudiants en funció de si accepten o no les vies de representació oficial, no sembla molt congruent amb lluitar contra el sectarisme a la universitat.
  • Cap al final de l’article, per la contundència de l’expressió, es pot apreciar què és el que la motiva a tirar endavant el procés penal contra els 27: “Acabar d’una vegada per totes amb la irresponsabilitat de llençar a estudiants contra adversaris polítics, de fer-los servir com a carn de canó”. Acabo tenint la impressió que es tracta d’una mena de fixació personal seva, d’una obsessió. Una mà negra movent els fils dels estudiants? Per favor! O és que més aviat Sílvia Carrasco ha trobat la manera de tornar-s’hi contra els qui considera els seus adversaris polítics a través d’una demanda i un procés judicial que afecta a 25 estudiants?

Carrasco diu estar disposada a una mediació, que eviti batalles judicials. Potser és que comença a adonar-se que s’ha enredat en un procés del qual no pot sortir res positiu per a ningú. Confio que sigui així. La via de la mediació, però, només pot prosperar si prèviament es retira la demanda i s’arxiva la causa. L’animo a emprendre aquest camí al més aviat possible.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn

© 2015 CRIDA per Sabadell