Noves eines de lluita per al nou cicle polític

Article de Víctor López, membre d’Endavant Sabadell i del Moviment Popular de Sabadell, publicat originalment a iSabadell

DSC_3601

El cicle polític actual en el que ens trobem immersos està indubtablement marcat per les constants i brutals agressions per part de les elits econòmiques a les persones normals i treballadores, que ens estem empassant obedientment el procés de despossessió al qual estem sotmeses. D’una banda, això és així perquè les elits estan sent capaces de “colar-nos” aquesta despossessió permanent sota el pretext d’una crisi de la qual només es pot sortir treballant més i cobrant menys, i també de fent-nos obviar que l’estafa té culpables i que aquests no només han sortit impunes sinó que en els darrers anys els seus beneficis s’han disparat.

Ara bé, d’altra banda, tampoc es pot entendre la situació actual sense el fracàs i la crisi profunda dels partits tradicionals i d’una part molt important de l’arquitectura institucional del règim. Alguns d’aquests partits, tradicionalment anomenats conservadors, liberals i socialdemòcrates, han estat promotors de la corrupció més explícita i escandalosa, i han tirat de la porta giratòria per omplir-se les butxaques descaradament. Altres, anomenats tradicionalment d’esquerres (i fins i tot d’esquerres de debò), han provat de governar o simplement esgarrapar alguna butaca (ja sigui en un ajuntament, en una diputació, en un rectorat o en el consell d’administració d’alguna caixa) amb la voluntat (en molts casos, benintencionades) de repartir les engrunes que queien mentre els que manaven de veritat es fotien el seu festí. A més, com qui no vol la cosa, han acabat fent de la política el seu modus vivendi.

El resultat de tot això ha portat, entre d’altres factors, al descrèdit monumental dels partits polítics entre el conjunt de la població. Només cal veure les enquestes per entendre com els polítics son percebuts per la població com part del problema i no de la solució. Per tant, davant el descrèdit i la incapacitat dels partits per esdevenir eines d’incidència política real, molta gent està buscant noves formes d’organitzar-se que transcendeixen les estructures clàssiques dels partits gestades en era de “bonança econòmica” i pacte social. En alguns casos, aquests moviments es produeixen en el sí dels partits tradicionals, com és el cas del procés de renovació d’ICV i EUiA, que progressivament estan adoptant noves metodologies i discursos, inspirant-se fins i tot en alguns dels moviments socials que pocs anys abans havien estat atonyinats des de laConselleria d’Interior. En altres casos, hi ha qui busca eines de participació política institucional allunyades de l’estructura jeràrquica i professionalitzada dels partits tradicionals, i aposta per referents polítics alternatius als partits tradicionals, com són les CAV i les CUP. I també en altres casos, hi ha qui s’implica amb estructures polítiques de nova creació que, tot i embrionàries, plantegen noves concepcions d’intervenció política com el Procés ConstituentPodemos.

Ara bé, si observem el gruix de l’acció política de resistència a la despossessió que s’ha lliurat durant el cicle de mobilitzacions actual, és fàcil veure com aquesta s’ha fet pràcticament al marge de la perspectiva institucional, o com a mínim, fora d’una lògica estrictament institucional. És a dir, cada cop més gent percep que la política no pot delegar-se a uns representats, i que no hi ha prou amb que qui gestiona les institucions digui ser d’esquerres, sinó que la solució dels problemes passa només per l’organització de moviments de contrapoder que puguin plantar cara “de tu a tu” als poders reals.

Això és el que ha fet el moviment No paguem amb el transport públic, el que està fent la PAHC de forma impecable, el que està fent el moviment feminista en contra la llei de  l’avortament o el que proposa el professorat en contra de laLOMQE. Els ingredients d’aquesta nova política són molt simples: una bona base de treball de carrer, una cullerada de co-responsabilitat en la lluita i un cuinat a base de desobediència i empoderament.

Einstein deia que per buscar solucions diferents als problemes no té sentit plantejar el problema sempre de la mateixa manera. Plantejar una coalició electoral de les esquerres a la ciutat de Sabadell mantenint la lògica clàssica de partits és respectable, i fins i tot pot ser lloable. Ara bé, pensar que amb la unitat de l’esquerra es resoldran els problemes de la ciutat com si d’una panacea es tractés implica no estar entenent gaire bé què està passant a casa nostra. Pensar que pel simple fet de sumar més regidors d’esquerres a partir d’una coalició de postal i buida de contingut s’està en disposició de tenir una major capacitat d’acció, al marge de la organització popular que hi hagi al darrera, implica no estar entenent quins mecanismes hem de construir com a persones que estem a baix per capacitar-nos i empoderar-nos per plantar-los cara com requereix la situació.

Els reptes que tenim les víctimes de la despossessió (digueu-li retallades, privatitzacions, augment de taxes, acomiadaments, o el que sigui) són enormes, i portem tant temps rebent cops que sovint ens maregen i ens desorienten. Per tant, centrar el debat en si hi haurà foto de coalició de les esquerres i no en com comencem a revertir la correlació de forces organitzant a la gent, empoderant-la i fent-la partícip en 1a persona de la transformació social, és no afrontar el repte clau: construir noves eines de lluita per al nou cicle polític.

Foto portada: Reunió Crida per Sabadell del passat dissabte. Autor: David B.
Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn

© 2015 CRIDA per Sabadell