Ensopegar amb la memòria per no caure en l’oblit

Article d’opinió d’Oriol Sorolla sobre l’homenatge als sabadellencs deportats als camps d’extermini nazis amb la col·locació de 59 llambordes Stolpersteine

 

El 27 de gener de 1945 l’Exèrcit Roig en el seu avanç contra les tropes nazis que culminaria a Berlín, capital del Reich, va arribar a un petit poble del sud de Polònia el nom del qual era, fins llavors, completament desconegut per la memòria col·lectiva. Aquell mateix dia deixaria de ser-ho. Auschwitz-Birkenau confirmava l’abast de l’Holocaust nazi, més d’un milió de persones hi havien estat exterminades. Camps d’extermini com el d’ Auschwitz-Birkenau eren la concreció final del feixisme, allà acabava el seu projecte ideològic. Els mateixos camps que amb menor magnitud ja havien descobert amb estupor les tropes soviètiques en l’alliberament dels seus territoris que havien estat ocupats pel III Reich. Entre aquell 27 de gener i el mes de maig següent, coincidint amb la derrota militar del nazisme, es van alliberar la resta de camps que conformaven l’horror del seu sistema concentracionari; Mauthausen, Sachsenhausen, Ravensbrück, Dachau… I una conjura entre les supervivents. Mai més. La resta dels seus dies els havien de dedicar a explicar i compartir què havien viscut (si com deia Primo Levi allò era vida) dins l’horror de les tanques de fil-ferro electrificat dels camps. Que mai més, ningú, enlloc tornés a ser víctima d’aquella barbàrie.

Anys més tard, l’escultor alemany Gunter Demnig va comprovar com és de feble la transmissió de la memòria col·lectiva, amb quina facilitat la comunitat tendeix a oblidar allò que li cal recordar quan en la seva quotidianitat desapareix qualsevol rastre físic del seu passat. L’any 1992, quan participava a Colònia en un acte de record del decret promulgat pel Règim nazi l’any 1942 per tal de deportar a tota la població gitana als camps d’extermini, una veïna va assegurar que en aquella ciutat no hi havia viscut mai cap persona gitana. Va ser llavors quan Demnig va decidir començar la tasca de retornar de manera simbòlica la memòria de cadascuna de les víctimes del nazisme. I ho va començar a fer amb l’elaboració d’Stolpersteine (pedra que fa ensopegar), unes llambordes fetes de formigó i cobertes amb una fulla de llautó on es graven les dades de les persones empresonades o deportades pel Règim nazi. Les llambordes es col·loquen al paviment davant dels edificis on aquestes persones van viure en llibertat per darrera vegada. Cada llamborda és única i feta a mà com a gest de respecte i humanitat en contraposició a l’extermini industrialitzat perpetrat pel nazisme. Segons Demnig, qui es mira la llamborda, en inclinar-se per a llegir el text, també ret una mostra de respecte a cada una de les víctimes.

Gunter Demnig ha elaborat ja més de 50.000 Stolpersteine a més de 21 països d’arreu d’Europa. Navàs va ser el municipi pioner al nostre país en instal·lar-ne i ara una desena de pobles i ciutats catalans segueixen el seu exemple. Especialment emotiu va resultar el cas dels Guiamets, on una de les plaques corresponia a Neus Català, una de les poques lluitadores antifeixistes deportades a Ravensbrück encara amb vida. A Sabadell, precisament el passat 27 de gener, Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust i just quan es complien 79 anys de l’entrada de les tropes feixistes a la nostra ciutat, es van començar a col·locar les primeres 23 de les 59 llambordes d’homenatge als deportats locals.

“Ah! Però és que hi va haver catalans als camps nazis?”. Quan la periodista i escriptora Montserrat Roig es va posar a la feina (que acabaria amb una de les seves obres de referència “Els catalans als camps nazis”) de fer surar davant la mirada pública la deportació de milers de dones i homes republicans als camps d’extermini nazis, aquesta era encara una història gairebé desconeguda, ens recorda Xavier Aliaga. El seu trajecte, des que van haver d’emprendre el camí de l’exili amb la victòria franquista a la Guerra Civil espanyola és alhora un exemple de compromís antifeixista i un recorregut penós per les misèries de les pàgines més negres del segle passat. Confinades i detingudes primer en els camps francesos d’Argelers, Saynt Cyprien o Barcarés on patiren la fam, el fred i la repressió, van ser obligades a escollir entre ser repatriades de nou a l’Espanya feixista, conformar les Companyies de Treballadors Estrangers en condicions de semi esclavatge i de treball forçat o enrolar-se a la Legió Estrangera a Àfrica. Amb l’ocupació de França per part de l’Alemanya Nazi i la instauració del règim col·laboracionista de Vichy encara es va agreujar més, si cabia, la seva situació. Gran part dels republicans i republicanes van ser detinguts per col·laborar amb la Resistència o formant part de les Companyies de Treball forçat i deportats immediatament als camps d’extermini, la majoria al camp austríac de Mauthausen-Gusen. Dels 7.000 republicans que van ser deportats allí, 5.000 hi moriren assassinats amb la complicitat del ministre d’exteriors franquista Serrano Suñer, qui, preguntat per les autoritats nazis sobre quin volia que fos el destí dels republicans detinguts, va respondre lacònicament que “fora d’Espanya no hi ha espanyols”.

Un total de 59 sabadellencs van ser deportats als camps d’extermini nazis, la majoria militants del POUM, de la CNT, d’UGT i d’Esquerra Republicana i d’altres organitzacions polítiques i sindicals republicanes. 59 Stolpersteine ens faran ensopegar amb la seva memòria i permetran que mentre passegem pels carrers de la nostra ciutat ens hi inclinem com a mostra de respecte i d’orgull antifeixista.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn

© 2015 CRIDA per Sabadell