De gorra, a despeses de l’Estat

Article d’opinió de Lluís Perarnau, membre de la Crida per Sabadell
11.Lluis Perarnau ReyesOwen Jones, en el seu últim llibre, Establishment, parla dels que “van de gorra”, a despeses de l’Estat, referint-se a tots els ajuts, subsidis i despeses públiques de què depèn el capitalisme britànic: des del rescat als bancs, les subvencions a la indústria nuclear, la d’armaments, la fragmentació i privatització creixent del Servei Nacional de Salut, etc. En fer servir els mateixos qualificatius que els mitjans en mans d’oligarques com Murdoch utilitzen en les seves campanyes de difamació de les persones a l’atur i en la pobresa, Owen posa de relleu l’extraordinari contrasentit per part d’aquests que proclamen la defensa dels mercats lliures, que fustiguen dia rere dia amb la cantarella de l’Estat com a obstacle a la capacitat empresarial i el creixement i, alhora, s’amorren a la mamella de l’Estat i no paren de xuclar.

A casa nostra, aquest procés de privatització en àmbits com els de serveis socials, també s’ha anat produint d’una manera creixent. Si ens fixem, en concret, en el servei d’ajuda a domicili, veiem que amb la implantació del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, al Servei d’Ajuda a Domicili que ja es prestava des dels serveis socials municipals orientat a persones en situació de risc (soledat, pocs suports, dependència lleu), s’hi ha afegit una nova categoria, vinculada al Sistema de Dependència. Segons dades de l’Imserso, aquest segon tipus de Servei d’Ajuda a Domicili atén ja a més de 145.000 persones (gener 2016).

Les empreses del sector coincideixen en valorar les expectatives de creixement del Servei d’Ajuda a Domicili. Factors com l’envelliment de la població impulsen l’increment de sol·licituds. També es queixen de les restriccions pressupostàries de les administracions, que han fet que el creixement d’usuaris sigui inferior a l’esperat inicialment. I, de fet, no s’estan de reclamar una major dotació pressupostària als governs, estatals i autonòmics. Ara bé, el corol·lari de les seves reclamacions és una defensa de la col·laboració entre els “diferents agents, professionals i entitats del sector, associacions i administracions”. Col·laboració que és “la clau que garantirà la sostenibilitat, el desenvolupament i el finançament del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència”. I aquí ja ens trobem al cap del carrer: la inevitable col·laboració público-privada, que ens ha de salvar de tots els mals, la clau de la sostenibilitat del nostre feble Estat del Benestar.

Prenem l’exemple de Clece, integrada al grup ACS. És a dir, Florentino Pérez, grup especialitzat en obra pública i en tot el que sigui exprimir la mamella de l’Estat. Recordeu el Castor. L’informe anual del grup ACS del 2014 ens diu que l’àrea de serveis socials “està especialitzada en la gestió de prestacions socials en estreta col·laboració amb les administracions públiques. L’activitat s’ha consolidat com a motor de la companyia, representant més del 30% de la facturació. Per la seva demanda creixent destaquen el servei d’ajuda a domicili, on Clece presta serveis a més de 70.000 persones”. Si mirem la web de Clece, un es podria arribar a emocionar, de tants valors positius que hi veu reflectits, talment com si es tractés d’una ONG reclamant donatius. Però baixem dels cels perquè la realitat és molt més prosaica. No, Clece no és una entitat benèfica ni una associació sense ànim de lucre. Els seus beneficis cotitzen en borsa dins del grup ACS. L’argument amb què determinats gestors polítics defensen la gestió de serveis a través de la concessió a empreses privades és que aquest sistema permet reduir costos en establir una certa competència entre les diferents ofertes empresarials. La regulació legal dels concursos imposa que l’element cost del servei sigui un factor determinant per a la concessió. Qui fa l’oferta més a la baixa s’emporta el servei, passant per davant d’altres criteris, com la qualitat del servei o l’estabilitat i les condicions laborals de la plantilla. Les conseqüències d’aquest biaix són prou evidents: pressions sobre la qualitat del servei, empitjorament de les condicions laborals, abandonament i rotació d’una part de professionals i treballadores…

Amb l’objectiu d’acaparar mercat, les empreses arriben a fer ofertes a la baixa que després no estan disposades a mantenir sense obtenir compensacions i ajudes per part de l’administració. A la mínima retreuen “que no hi guanyen pràcticament res”. La resposta, des de l’administració, hauria de ser clara i contundent: exigir-los el compliment de totes les seves obligacions, de qualitat de servei i de respecte a les condicions laborals de la plantilla, pel preu amb què van guanyar el concurs. I si no, que renunciïn i ho deixin estar. El que no s’hauria de fer és anar-los donant peixet amb martingales exprés perquè s’ho vagin compensant.

Tot i així, fixant-nos en el Servei d’Ajuda a Domicili a Sabadell, podem observar que el preu hora brut d’una treballadora familiar és 9,01 euros, mentre que l’empresa rep per aquesta hora de servei 15,69 euros. En el cas d’una treballadora auxiliar de neteja, el preu hora brut és de 7,72 euros, mentre que el que rep l’empresa pràcticament ho duplica: 13,38 euros l’hora. Alerta, el salari mensual brut d’un/a auxiliar de neteja és de 918,59 euros. Força per sota dels 1.000 euros! I encara en el 2018, segons conveni, estarà en els 937,06!! Aquesta és la realitat. És evident que l’empresa vol un marge més gran i que aquest no el pot obtenir més que intensificant l’explotació del servei, empitjorant condicions laborals i suprimint i retallant millores laborals que havia assolit la plantilla. Aquesta és la lògica del sistema que hi ha implantat. I si una cosa és evident, l’altra no ho és menys: és sagnant que les empreses concessionàries busquin guanyar marge partint d’uns salaris misèrrims que no permeten guanyar-se la vida ni treballant una jornada completa.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn

© 2015 CRIDA per Sabadell