Col·lectivitzem el benestar

A càrrec del grup de treball de Sobirania Reproductiva i de cures de la Crida per Sabadell.

curesEntenem les persones com éssers socials i depenents, amb unes necessitats bàsiques tant físiques com emocionals que han d’estar cobertes. El treball reproductiu i de cures inclou totes les activitats destinades al benestar físic, mental, emocional i social de qualsevol ésser viu. Totes les persones en diferents moments de la nostra vida necessitem cuidar-nos, cuidar i ser cuidades.

Des de la sobirania reproductiva i de cures pretenem situar el sosteniment de la vida i el benestar de les persones al centre de l’economia i en particular, de les polítiques municipals. Per això cal, abans que res, detectar quines són les necessitats en relació a la cura de les persones i dissenyar una proposta des de les institucions municipals que les cobreixi i els doni resposta. L’objectiu d’aquesta sobirania és col·lectivitzar la responsabilitat i el desenvolupament de les tasques bàsiques que ens permetin gaudir d’una vida merescuda de ser viscuda.

Hi ha tres grans sectors que ara per ara s’encarreguen de gestionar els treballs de reproducció i cures: les famílies, les institucions públiques i el mercat. Les unitats familiars, tant a dins com a fora de la llar, són les encarregades de cobrir necessitats bàsiques com gestionar l’alimentació, les cures a persones especialment depenents o la higiene entre moltes altres tasques. Pel que fa a les institucions públiques, la reproducció i les cures s’assumeixen als centres hospitalaris i d’atenció primària, la xarxa d’escoles públiques, o els centres públics per a la tercera edat. Per últim tenim el mercat com a sector que també gestiona treballs reproductius i de cures fent un negoci, no sempre regularitzat, de les necessitats bàsiques de les persones. Es genera un negoci amb centres sanitaris, escolars o geriàtrics de propietat privada que ofereixen els seus serveis, i es permet també una economia submergida i precària de persones, normalment dones, que ofereixen els seus serveis per satisfer les necessitats reproductives i de cures de la gent que les pot pagar.

El pes que recau en aquests tres sectors encarregats dels treballs reproductius i de cures no és ni molt menys proporcional. Les famílies assumeixen una part molt més gran de les tasques importants per mantenir el benestar de les persones, i la part que gestionen les institucions públiques està passant cada vegada més a la gestió privada, aprofitant la vida com a un mitjà per a l’especulació i la privatització dels guanys. De la mateixa manera es delega a les associacions i entitats del tercer sector la responsabilitat d’assumir allò que l’administració no cobreix.

Quan el sistema es basa en criteris econòmics privats d’explotació i enriquiment, no se li dóna importància a les necessitats de les persones. Posant com a prioritat el benefici d’uns pocs. El sistema capitalista s’ha nodrit des dels seus inicis d’externalitzar les tasques de reproducció i cures a les unitats familiars, delegant així els costos de reproducció de la vida humana i invisibilitzant una part tan important de l’economia que li permet existir. A més a més, veient les darreres onades de privatizacions i retallades a casa nostra, podem dir que el sistema està desposseint cada vegada més persones d’aquelles necessitats i drets bàsics amb un clar biaix de classe ja que resulten inassequibles a aquells sectors amb més dificultats econòmiques, convertint el benestar i la cura en un luxe i reforçant així les diferències de classe intrínseques en el sistema.

Les diferències de classe social s’interrelacionen amb la qüestió de gènere quan parlem de treballs reproductius i de cures. El sistema capitalista ha establert l’estructura de la família, que tradicionalment atorga la responsabilitat del treball familiar a les dones, ja siguin membres de la unitat familiar o contractades per aquesta. D’aquesta manera es promou i perpetua la divisió sexual del treball i unes relacions de gènere basades en l’explotació femenina. Es trenca doncs amb el mite que el treball assalariat ha suposat un alliberament del rol tradicional femení, ja que les enquestes dels usos del temps demostren que aquest accés no ha suposat una reducció del temps destinat a les tasques de reproducció i de cures i que les treballadores de la llar són majoritàriament dones. Com a conseqüència, les dones, especialment les de la classe treballadora, s’han vist immerses en múltiples i contínues jornades de treball.

Així doncs, recuperar la sobirania reproductiva i de cures vol dir treure el benefici i el capital del centre de les decisions i posar-hi les necessitats i les potencialitats de totes les persones. Recuperar la sobirania no vol dir simplement reconèixer i visibilitzar aquestes tasques sinó reapropiar-nos com a ciutadania de la seva gestió. Cal crear, organitzar i consolidar diferents xarxes de serveis de cura i reproducció, tant a nivell institucional i professional com a nivell d’espais comunitaris i autogestionats per la ciutadania. Des d’una bona xarxa d’escoles bressol, uns serveis sanitaris de proximitat o centres de dia per a persones amb dependència passant per menjadors col·lectius, bancs del temps o cooperatives de salut.
I aquesta reapropiació de la gestió de les cures i del treball reproductiu l’hem de començar a construir des dels nostre espai més proper, ho hem de començar des dels municipis. Recuperar aquesta sobirania vol dir capgirar la prioritat del temps de treball productiu en termes de beneficis privats, pel temps dedicat al benestar comú. I tot això ho hem de fer generant eines i indicadors no androcèntrics per tal d’avaluar l’eficàcia de les propostes que fem i analitzar els seus efectes sobre la distribució dels temps dels treballs i la transformació de les relacions de gènere existents.

Per tant, assolir la sobirania reproductiva i de cures és recuperar el control sobre el nostre benestar i la nostra salut de forma comunitària. Perquè entenem que necessitem les unes de les altres per tal de viure en una societat més justa i en una ciutat millor, generant entre totes una vida que mereixi ser viscuda*.

*Amaia Orozco (2010) Feminismo anticapitalista, esa Escandalosa Cosa y otros palabros. http://www.feministas.org/feminismo-anticapitalista-esa.html

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn

© 2015 CRIDA per Sabadell